Anna Sabaté Huete (Tarragona, 1972) va iniciar la seva carrera artística abans de complir la majoria d’edat quan va entrar a format part d’un grup de teatre, llavors emergent, Trono Villegas.

Al costat de l’Oriol Grau, el Fermí Fernandez i el Josep Maria Salvadó, entre d’altres, va adquirir unes taules i una capacitat de comunicació damunt l’escenari que, segons assegura, ja mai l’han abandonat.

Va formar part de l’equip d’actors del Terrat en els seus inicis i, tot just acabar la carrera va decidir iniciar el seu camí professional per una altra banda i va començar a viatjar a Argentina, Irlanda, França, Alemania… Una època durant la qual va fer cursos i formacions, però que també va ajduar-la a madurar com a persona.

Quan va tornar, va crear companyies pròpies de teatre, es va dedicar al teatre d’investigació durant molt de temps i va dirigir algun espectacle, mentre, a la vegada, exercia de professora d’interpretació a diversos centres i escoles de Barcelona.

En quin moment de la seva vida decideix que vol ser actriu i què l’impulsa a estudiar teatre?

Inicio el meu bagatge teatral de la mà d’una professora de llengua catalana de l’Institut Martí i Franqués, Mercè Sardà, que em convidà a formar part, als 14 anys, del grup de Teatre de l’Institut: Vis de Vanadi. Aquesta experiència m’impulsà a estudiar la carrera d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Em va fer descobrir un espai de llibertat, amor i humanitat que em va marcar de per vida. 

Què és el més complicat d’aquesta professió?

Mantenir la motivació i la confiança en tu mateixa en un món tant incert i inestable. Has de tenir una forta autoestima i un bon centre. 

Per a un actor/actriu catalana, quin és el camí a recórrer per intentar arribar a l’èxit?

Seguir el propi instint, anar allà on la teva naturalesa es podrà desenvolupar i brillar. Encara que t’ho hagis de muntar pel teu compte. Fer el que t’agrada com a tu t’agradaria veure-ho a escena, sense pagar “peatges” mercantilistes o haver de viure des de l’aparador. Ser fidel a tu mateixa i no dependre del reconeixement extern.

Això és el que et fa florir i desenvolupar un mestratge que després et permet encarnar qualsevol personatge. Per a mí, això és l’èxit. La biografia de la Núria Espert n’és un bon exemple.

A part de la interpretació, necessita saber quelcom més un actor?

L’ofici d’actriu significa ser capaç d’entregar qui tu ets per poder tocar l’ànima de la gent i provocar-los que desitgin fer quelcom més a la seva vida.

L’Art ens eleva com a persones, ens permet veure’ns reflectits i ens convida a assajar les nostres pròpies vides. És un luxe i una gran responsabilitat dedicar-se a l’ofici d’actriu.

No podem exercir la nostra professió com si fòssim autòmates, hem d’entrenar-no constantment per sentir-nos vius i aprendre a respondre al nostre entorn desde la flexibilitat i l’absència de judicis. Desde la compassió per tot allò que ens resulta insultantment humà. Tot un repte. 

Bona part del seu temps el dedica a formar nous actors. És bàsic preparar-se per arribar a ser un bon professional del sector?

Definitivament, sí. A mi això de que n’hi ha prou amb quedar bé davant la càmara no em convenç… Un bon instrument (cos i veu) ben afinat i un bon centre et farà arribar a llocs inimaginables. Sanford Meisner afirmava que és necessiten 20 anys per començar a ser un bon actor de veritat. 

Dirigeix el projecte educatiu “Teatre i Consciència”. En què consisteix exactament?

Teatre i Consciència és fruit de tot el meu bagatge com actriu i de tot el meu treball personal. És un projecte educatiu basat en un mètode propi, que tracta d’acostar les eines teatrals a persones interessades en l’autoconeixement i el creixement personal per tal de viure més lliures i des de la plenitud.

És un projecte ambiciós que preten desenvolupar competències i habilitats creatives, humanistes, empàtiques i compassives, per tal d’incidir menys tòxicament i més generosament en el nostre entorn. Assoleixes més capacitat d’autogestió emocional, d’ autoconsciència, de lideratge, d’escolta, d’autonomia i de connectivitat. 

Si hagués de triar, què escolliria i per què: fer cinema o fer teatre?

Ara mateix cinema. M’he enamorat de la seva màgia. Tinc moltes ganes de seguir explorant aquest mitjà, de viure històries que ni jo sé com s’explicaran. Aquests últims anys he tocat més l’audiovisual que l’escenari i estic fascinada. 

El film “Ojos negros”, una de les seves darreres feines, està nominat als premis Gaudí. Què hi poden trobar els espectadors en aquesta pel·lícula? 

Honestedat, records d’infantesa, sensorialitat, una fotografia preciosa i molta puresa. Evoca el món interior d’una etapa de la nostra via sovint oblidada. 

Text: Anna Sabaté
Fotografies: Cedides

Etiquetes: ,