Eduard Boada: “Abans la gent devia tenir molta salut, ja que s’ho menjava tot. Ara és més complicat: sense gluten, moltes coses de règim…”

Nascut a Nulles l'any 1942, ha estat el pregoner de les festes de Santa Tecla 2019

El “tascaman” Eduard Boada Pascual va néixer a Nulles l’any 1942 i de petit va venir a viure a Tarragona amb els seus pares, que van fundar Casa Boada. Ell és la segona generació al capdavant d’aquest establiment típic de Tarragona, famós pels entrepans.

A més d’entrepans, ha creat uns tres-cents còctels, alguns servits a multituds. Més enllà de l’hostaleria, ha fet de titellaire, pallasso, saxofonista i reporter gràfic per a la premsa. Alguns l’han definit com un artista que confecciona entrepans. Amb la seva sobtada jubilació per malaltia està rebent reconeixements de tota mena.

Quina va ser la seva reacció quan va saber que seria el pregoner de la festa major? S’havia imaginat mai fent el pregó?

Va ser una sensació estranya. També vaig sentir molta sorpresa i responsabilitat per fer-ho el millor possible per Tarragona. Començar a escriure, buscar als fills perquè m’ajudin… No m’ho havia imaginat, tot i que havia fet alguns pregons per a barris i altres llocs, ara el format ha estat per a tota la ciutat i per la festa major. Em vaig trobar l’alcalde Ricomà i em va dir que li agradaria que el pregó es fes al balcó. Li vaig contestar que faria el que digués ell.

Des que va decidir tancar el bar no han parat de ploure-li reconeixements. Pregoner, un documental, entrevistes a dojo… S’esperava que el dia que tanqués, Tarragona l’enyoraria tant?

No. La veritat és que he quedat parat. Aquí hi ha algun misteri, perquè el que jo feia tampoc era tan important, era una cosa senzilla. Possiblement el que més m’ha sorprès ha estat la pel·lícula La mida del temps, ja que és una manera de perdurar en el temps. Jo no m’esperava que em donessin tants premis.

M’he sentit sorprès perquè en cada premi que em donen penso: “no m’ho mereixo”, però també veig que han pensat en mi. Possiblement no perquè hagi estat bo fent les coses, sinó per l’amor i l’estimació per tot el que feia. La gent se n’ha recordat i els dono les gràcies per haver pensat en mi.

Foto: Laia Díaz

Vostè ja està jubilat, però, podem mantenir l’esperança de veure les portes de Casa Boada obertes de nou?

Ara, de moment, està tancat. M’agradaria trobar alguna persona amb molta il·lusió i molt de sacrifici perquè ho tirés endavant. S’hauria d’actualitzar una mica, però s’hauria de seguir el mateix esperit de fer els entrepans creatius, posant-hi tota la il·lusió. No pensar en els diners, sinó pensar només en la gent. Avui dia l’hostaleria no és un gran negoci i hi ha d’haver molt d’esperit de sacrifici.

Hi ha persones que m’ho han demanat, però ara de moment, el bar és com si fos un fill que encara no vull que marxi de casa. Vols, però no vols. Jo me’n vaig baix i penso en els records de la gent que venia. Abans el tenia ple de gent i vida i ara el tinc ple de records. I els meus records també es nodreixen de molt de material de premsa, audiovisuals, fotografies… M’agradaria que tot l’arxiu que tinc no es perdés i fes cap a algun lloc perquè passés una mica a la història.

Va començar a ajudar al seu pare de ben jove; què creu que diria si veiés fins on ha arribat aquell petit bar que va obrir fa dècades?

Jo crec que quedaria parat, que ni s’ho creuria. Que l’Ajuntament hagi donat al local el diploma al mèrit cultural i que hàgim rebut molts premis i reconeixements… Entre plaques, diplomes, estàtues… he rebut molts premis. Mon pare, el Salvador Boada Calbó, no s’ho hauria pensat que arribés a tant. Nosaltres vivíem molt dels soldats i quan van tancar el “cuartel” semblava que el negoci s’havia acabat. Però, no. Llavors va començar a venir molta gent que treballava pels voltants, molts estudiants i ens hem anat adaptant a l’època actual.

Abans els entrepans eren molt simples, també fèiem cassoles de menuts. Ara cada entrepà era com una poesia, feta a mida del client. Amb més sal, amb menys sal, amb aquestes herbes sí, amb aquestes no. Abans la gent devia tenir molta salut, ja que s’ho menjava tot. Ara és més complicat: sense gluten, moltes coses de règim… tot ha evolucionat. Abans només hi havia una classe de begudes, ara hi ha de tot. És increïble la quantitat de productes que hi ha al mercat i el canvi d’hàbits de la gent. Abans es gastava molt el vi blanc, i ara es gasta més el negre. Ara tot és més sofisticat, però també és més bonic.

A l’Eduard Boada l’hem vist preparant còctels en formigoneres, entre altres excentricitats culinàries. Com i per què sorgeixen aquestes idees esbojarrades?

Cada època té la seva cosa. Avui és impensable fer un còctel en formigonera. Això va néixer a Cambrils. Els Srs. Josep Martí i Josep Salceda, que eren molt amics meus, un dia em van dir: “Hauríem de fer alguna per a que es parli de Cambrils, però a Cambrils no tenim diners per fer una cosa forta.” A Salou feien grans festes, i aleshores a Cambrils tenien pocs recursos per dedicar a això. Llavors vam fer quelcom que no costés diners, que fos molt mediàtic.

Com a cosa curiosa, molts diaris de l’època, i no locals, em van comparar amb el Dalí de l’hostaleria, perquè fer allò en una formigonera era una cosa extravagant. Segons l’agència de notícies ANI de Portugal, el de Cambrils va ser el còctel més gran del món. La formigonera la van fer a Saragossa i la va regalar la casa “MZ y del Río”, que també van venir a la festa, crec que es deien Maquinaria Zaragozana i aquí la vam folrar de plàstic per a ús alimentari.

Sempre he procurat que quan es feia un còctel es fes alguna cosa en positiu. Llavors vaig proposar als de Maquinaria Zaragozana de subhastar-la i dedicar els diners a beneficència. Com que hi havia el boom de la construcció es va vendre per 26.000 pessetes de l’època i els diners els vam donar a les Germanetes dels Pobres de Reus, on hi residien força avis cambrilencs.

Foto: Pep Escoda

Quin és el secret dels seus entrepans?

Molta paciència, no mirar el temps. Jo no mirava el temps i sempre deia que el temps és el que val més i que és el regal que faig a la gent. Els temps ha fet que la gent m’estimi. Si hagués anat de pressa, hauria passat desapercebut. Cal també posar-hi molta estima i ser capaç de menjar-me jo tots els entrepans que preparava. El cuiner Santi Santamaria sempre deia: “Dels cuiners prims no te’n refiïs. És que no tasten el menjar.”

Quin és l’entrepà més estrany que ha cuinat i quin és el que més li agrada?

Molts han estat estranys perquè els ha dissenyat el mateix client. Me’n recordo d’un que se’m va quedar gravat: em va demanar sardines de llauna i m’hi va fer tirar llet pel damunt. En aquell moment em va semblar una extravagància, però el temps m’ha dit que no ho era. Actualment la llet es fa servir de moltes maneres a la cuina: es fan moltes salses amb nata, amb  mantega, amb iogurt…

L’entrepà que més m’agrada és el senzill. Les truites m’agraden pràcticament totes. Que siguin bastant simples, però que tinguin qualitat, com els entrepans d’abans. La truita m’encanta perquè pots estar menjant-ne sempre i no t’acabaràs mai les coses que pots fer amb una truita, les combinacions són infinites. Podríem fer una truita cada dia de l’any amb productes diferents i, a més, bona: amb patates, amb carxofes, amb qualsevol verdura, amb espàrrecs, etc.

Text: Eduard Boada
Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>