1984. Foto: Pajares

Històries del Carnaval: Eduard Boada Pascual

1984: El Carnestoltes III en primera persona

“En aquella època el Miquel Àngel Navarro, el Fausto Sánchez i el Pep Fèlix Ballesteros van proposar-me fer de Carnestoltes. Aquestes tres persones van ser l’ànima de la recuperació del Carnestoltes. El conseller, Ramon López Proubasta, ens va deixar el despatx. El Josep Maria Salvadó i Urpí em va donar consells, em deia que el Carnestoltes ha de ser satíric, arrogant, satànic… I és que m’acompanyà la gent de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic, a més de la Banda Ciutat de Tarragona, que havien estat companys meus. Durant la mili vaig tocar el saxo.

Dos anys abans m’havien proposat fer de Carnestoltes I, però jo no havia vist mai com era aquesta festa. Era una mica tabú, es tocava la sàtira política i no ho vaig veure clar. Llavors vaig proposar el que fou el Carnestoltes I, Joan Vidal Rocafort, que va començar amb mal peu, ja que va relliscar del vaixell en baixar del port.

Com a Carnestoltes III, recordo trossets del discurs que vaig fer. Quan vaig arribar a l’Ajuntament hi havia tots els regidors i l’alcalde Recasens; tots reien, ja que al Carnestoltes no se’l pren ningú seriosament. Llavors jo els vaig dir en un to arrogant que ‘més valia ser rei un sol dia que estar manat tota la vida’, i van quedar una mica sorpresos. La part més impressionant va ser quan vaig sortir al balcó i des d’allí vaig veure tota la gent. Això imposava molt de respecte. El discurs que vaig fer va estar molt basat en l’aigua, perquè en aquella època l’aigua era salda. Vaig dir coses com ara que:

‘”El problema de l’aigua a Tarragona era un problema d’aigües majors i d’aigües menors. Les majors és que la gent s’orina pel carrer, ja que a Tarragona mai hi ha hagut vàters decents. En època antiga a Tarragona ja hi havia un problema; per això van fer el Pont del Diable i la mina de l’Arquebisbe. Eren dos maneres de portar l’aigua a Tarragona. I què va passar…? Que no va funcionar mai bé, ni ajuntant el cel amb l’infern. Què voleu, que el Recasens us ho arregli en quatre dies?’, vaig dir.

Després vaig anar citant una a una les empreses que havien anat plegant, que havien fet aigües, ja que en aquella època hi havia crisi. Això va fer bastanta gràcia perquè el tema de l’aigua era molt latent a Tarragona. Després el Recasens va arreglar el de l’aigua, però jo ja no era Carnestoltes. Hi havia una ironia que no ofenia ningú, i potser, si ara hagués de fer de Carnestoltes, seria magistral, ja que amb tota la corrupció que hi ha, ara seria l’hòstia.

40

1982. “Sagnia”

13

1984. Foto d’Àngel Catena

El còctel de Carnestoltes és una altra història. Jo ja feia d’ambaixador del Carnestoltes, que venia de les illes Columbretes. I el dia abans arribava l’ambaixador que els obsequiava amb una sangria, i es feia un discurs. La sangria es va fer de moltes maneres originals. El senyor Marsal, que era el cap de la Brigada, un any em va muntar una font a la plaça de l’Ajuntament que rajava sangria, es van fer còctels amb formigoneres, en una banyera, en una bóta, i després, quan va ser alcalde el Nadal, ja no em van dir res més i la sagnia de Carnaval va desaparèixer. S’ha parlat moltes vegades de recuperar-la, però no hi ha hagut massa voluntat.”

Text: Eduard Boada Pascual
Imatges: Pajares i Àngel Catena
Imatge de la capçalera: Lectura del sermó, de Pajares

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>