Jordi Grau: “Tarragona va ser, és i serà una ciutat sardanista de referència”
El tarragoní va rebre la Distinció al Mèrit Cultural pel seu treball a favor de la sardana i la cultura popular durant els darrers 50 anys
La sardana ho és tot per a Jordi Grau. De fet, gràcies a la seva passió hi va conèixer l’altre amor de la seva vida, la Núria, la seva parella. El tarragoní fa molts anys que treballa de valent per fomentar la sardana i la música de cobla a la ciutat i al territori, i també el Casal Tarragoní, entitat de la qual n’és president.
El Jordi es va introduir al món de les sardanes durant l’estiu de 1972. Juntament amb altres joves fan fundar la Colla Romaní, de la qual en va ser capdanser. Amb aquesta van participar en concursos de colles sardanistes d’arreu de les demarcacions de Tarragona, Barcelona o Lleida. Així mateix, no s’oblida d’un dels noms, i un dels principals culpables de la seva passió, el Manolo Alarcón. El tarragoní detalla que és “en part gràcies a ell” que aquest dijous va rebre la Distinció al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Tarragona.
Primers contactes amb el Casal Tarragoní
La sardana sempre ha estat present a la vida de Grau. Juntament amb la fundació de la Colla Romaní, el Jordi recorda un altre fet transcendental en la seva trajectòria sardanista: el principi de l’any 1973. De la mà de Manolo Alarcón van començar a assajar a la Cooperativa Obrera, va participar en la confecció dels actes de la proclamació de Tarragona Ciutat Pubilla i va tenir els primers contactes amb el Casal Tarragoní.
Tarragona Ciutat Pubilla va fer, en paraules del president del Casal Tarragoní, “que la ciutat despertés de nou amb la sardana”. “Tarragona era una bona plaça sardanista, però estàvem en un punt que necessitàvem créixer”, argumenta. D’aquesta forma, creu que aquest reconeixement va fer reviure el sardanisme, amb una sèrie d’accions que també van provocar que sorgissin noves colles.
La seva amistat amb Tomàs Gil
Un altre dels trets destacats de la vida sardanista de Jordi Grau és la coneixença amb el compositor Tomàs Gil, amb qui el va unir una gran amistat. Natural d’Horta de Sant Joan, li van demanar si podia fer la sardana de Tarragona Ciutat Pubilla i a partir d’aquí es va iniciar una gran relació. “Totes les sardanes que va fer, les va dedicar”, recorda el tarragoní. En aquest sentit, Gil és el compositor que ha escrit més sardanes, amb més de 1.500. Algunes d’elles dedicades a la Colla Romaní, el Casal Tarragoní o al patrimoni de la ciutat, entre d’altres.
Entre els anys 70 i 80 va ocupar diversos càrrecs a les juntes directives del Casal Tarragoní. Una de les seves apostes va ser tornar a organitzar l’Aplec de Sardanes, que no es duia a terme des de principis del 60. Es va tornar a fer per la seva tossuderia, ja que, segons rememora, “el Casal no en volia ni sentir parlar”. També va potenciar els concursos de sardanes i fotografia i els concerts.
Durant la dècada dels noranta el Jordi va fer un pas al costat com a organitzador d’actes, però no va deixar mai de participar en aplecs, ballades o assistir a concerts. Va ser a partir del febrer de 2002 que es va fer càrrec del Casal Tarragoní com a president i va entrar de nou de ple al món sardanista. L’objectiu no era altre que Tarragona continués sent una ciutat sardanista de referència. “La ciutat ho va ser, ho és i ho serà”, assegura amb rotunditat.
El Jordi també ha estat un gran informador de la sardana als mitjans de comunicació. Durant anys va elaborar els guions del programa de sardanes de Tarragona Ràdio, La Capona i oferia tota la informació de l’àmbit els divendres durant l’informatiu. També enviava els actes més destacats al Diario Español, que els publicava cada dissabte.
L’activitat del Jordi, però, no s’atura només sent president del Casal Tarragoní. Posteriorment, va ser president de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les comarques meridionals, forma part de la junta general de la Confederació Sardanista de Catalunya, de la Federació d’Aplecs de Catalunya i participa en la comissió perquè la sardana sigui reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Una candidatura amb Catalunya, França i Andorra?
Així, doncs, què li falta a la sardana perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat? “Espanya és molt rica en cultura popular i tothom vol entrar a la llista, i va arribar un punt en què es va col·lapsar”, explica el Jordi. Ara s’ha tornat a obrir en unes condicions diferents, ja que es dona prioritat a la cultura popular que es presenta des de més d’una Comunitat Autònoma. En aquest sentit, han trobat la possible solució de presentar la candidatura juntament amb França i Andorra. “Si ens posem d’acord i tot qualla faria que la sardana passi per davant de la resta, seria una proposta internacional”, declara.
La sardana ha aportat al Jordi “la satisfacció del tot per al tot”. Per a Grau, i per a altres joves, era “una mostra de catalanisme”, però també “una forma d’escapatòria perquè els nois i noies poguessin fer sortides els diumenges i els dies de festa”. Ara, després de tants anys picant pedra a favor de la sardana, el consistori tarragoní ha reconegut la seva tasca amb la distinció al Mèrit Cultural. Un reconeixement que significa el valor “dels cinquanta anys de treball a favor de la sardana”.
Text: Josep Gallofré
Imatges: Jordi Grau i Joel Medina
Deixa un comentari