Tom Carr: “La riquesa artística arriba quan som capaços d’obrir la ment”

La història de Tarragona no s’entén sense l’art. En totes les seves formes. I l’art tarragoní no s’entén sense Tom Carr, un d’aquells artistes que reflexionen —i fan reflexionar— a través de les seves obres. Unes obres que neixen del seu esperit local i dels records d’una ciutat que el va captivar des del primer minut de la seva vida. Una ciutat a la qual tornarà el pròxim 24 de gener per rebre la Distinció al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Tarragona.

Jubilat des de la passada primavera, resideix a Sant Quirze del Vallès i exerceix de docent convidat en formacions artístiques. Carr va néixer a Tarragona l’any 1956. De pare nord-americà i de mare valenciana, explica que té molts bons records de la seva infantesa: “Em venen al cap les aromes d’anar a comprar peix al Serrallo, de quan cuinàvem, també se’m va quedar gravada una aroma de ciment d’obres que feien a prop de casa meva…”. Amb cinc anys, va marxar als Estats Units, on, fins als disset, va rebre l’educació reglamentària. “De vegades identificava aromes que em feien tornar a Tarragona, amb el cap i amb el cor”, indica.

El 1973, l’artista va tornar a Catalunya i va encetar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Recorda aquell any en especial pel repte, que va assumir amb molta ambició, d’adaptar-se a una nova llengua i d’entrar a la universitat: “Jo arribava un any abans del que hagués estat normal, ja que m’havien avançat de curs i vaig acabar als disset, quelcom poc habitual”.

Inspiració local, obra total

Aviat, des d’inicis dels anys 80, s’insereix a l’escena artística. Recorda quan es va iniciar en el dibuix, inspirat per la ciutat de Tarragona: “Vaig dibuixar la catedral des de diferents punts de vista”. Un any després, aquella obra va rebre una matrícula d’honor a una assignatura que, un any abans, Carr no sabia que tindria.

Recorda també el temps que passava al Serrallo, dissenyant, pautant, perfilant i traçant dibuixos del mar, de les barques. Explica que té una fotografia —d’un autor desconegut— on apareix ell, juntament amb els pescadors del port tarragoní: “Són els inicis que m’han marcat durant tota la meva obra”. Des de la instal·lació realitzada per a l’Espai 10 de la Fundació Miró l’any 1981, l’espai-temps constitueix un referent constant, a banda de la llum.

La llum. Un dels trets identitaris de Tom Carr. Tarragona també va tenir-hi a veure, ja que, segons expressa, va quedar captivat per la seva llum: “És molt característica i canvia en funció de la posició des d’on la mires, la gamma de colors és única, fins i tot un dia de pluja”. És un element que ha format part de la seva obra al llarg de tota la seva trajectòria artística.

L’art multidisciplinari

Doctorat en escultura, ha treballat gairebé totes les disciplines artístiques: “Alguns deien que dibuixava i pintava en tres dimensions”, destaca. L’àmbit de la instal·lació va ser el seu preferit durant els primers anys, amb obres d’ombres intermitents, com Posicions relatives (1983), llum reflectida amb miralls, Continuum espacial (1984), o amb imatges projectades sobre façanes i interiors.

De forma paral·lela, va desenvolupar un cicle d’obres que amb al·lusions a l’arquitectura arquetípica de civilitzacions perdudes: torres, piràmides, mastabes, escales i murs corbats de gran potència visual fets en fusta pintada: “La multidisciplinarietat sempre m’ha atret, no m’avorreixo; tanmateix, de cara al mercat, no tinc un producte identificable perquè em dedico a la varietat”, comenta.

I, com s’inspira un artista que es deu a la varietat? En paraules de Carr, “hi ha un procés de fer-se preguntes sobre algun aspecte vital interessant, buscar fonts i, després, deixar que l’atzar actuï”. Llegir un article, viatjar, veure algun detall que està relacionat amb el tema en qüestió a un programa de televisió, parlar amb algú…

Són situacions que permeten que l’artista acabi de modelar la seva obra: “Pot ser que, fins i tot, el sentit del producte final s’acabi transformant, ja que la riquesa artística arriba quan som capaços d’obrir la ment”, indica. Després del procés d’obertura, explica que “sí que cal concentrar tot el que s’ha recollit per poder perfilar l’obra”. Destaca la instal·lació immersiva Melancholia. Jardins de llum (2020), inspirada en un dels gravats més característics d’Albrecht Dürer: “Possiblement, hi ha quaranta passos abans d’arribar al que al final ha estat”, confessa.

La realització d’encàrrecs per a espais públics va adquirir una importància creixent a finals dels anys 80. En són exemples l’obra Homenatge a la Unitat Europea (Sant Boi de Llobregat, 1987) o Entrada (Tarragona, 1989). Des de llavors, va evolucionar progressivament cap a elements compactes. En la dècada dels 90, va treballar elements geomètrics com el cercle, la piràmide, l’espiral o l’hèlix. A partir d’aquí, va iniciar una recerca al voltant de l’expressió del temps en relació amb elements primigenis com el foc i l’aigua. “La meva tesi doctoral està relacionada amb la precarietat de l’efímer i, per tant, vaig pensar que l’aigua i el foc són determinants per crear vida, però també per treure-la”, relata.

Amb l’inici de segle, es va centrar a desintegrar formes per convertir-les en elements dispersos. N’és una mostra el projecte Le jardin imparfait (2007): “És una obra que es va dur a terme amb negatius de peces que havia retallat, ja que no m’agrada llençar gairebé res”, remarca.

L’any 2010, recupera el concepte de precarietat amb algunes exposicions. Turritopsis… els límits de l’escultura (2013) és un pas més cap a la desmaterialització. L’espai i la llum van adquirint més importància amb el pas dels anys. La mostra itinerant Ecos de Carles Buïgas (2013) va obrir camí a tota una sèrie de projectes basats en les possibilitats expressives i transformadores de l’espai, interior o exterior, mitjançant l’ús de leds o projeccions. Els conceptes del punt efímer, experimental, lumínic i espacial han conservat el seu protagonisme fins al dia d’avui.

El millor moment de la seva carrera

Durant tots aquests anys, afirma que ha anat “adquirint experiència”. En aquest sentit, valora positivament que cada vegada disposa de “més eines” i que, per tant, mai s’ha repetit en un mateix concepte. Afirma que la docència li ha permès estar més despert sobre les novetats artístiques: “Considero que estic en el millor moment de la meva carrera”.

Carr explica que es va sorprendre quan va saber que rebria la distinció: “Tarragona ha estat fonamental en el meu discurs artístic, si no hagués viscut la ciutat com la vaig viure, seria molt diferent”, afirma. Exposa que està “orgullós que es reconegui l’art, ja que això significa que cada cop arriba a més persones”.

Amb set reptes sobre la taula, l’artista es planteja projectes “una mica més difícils i que siguin poc esperables”. És una aventura personal en què, tot i el vertigen que pot suposar, es vol endinsar sense un objectiu d’exposició, de mostra o d’obra pública. Serà un pas més en la vida artística de Tom Carr. Una vida d’art en majúscules.

Text: Joel Medina

Imatges: Tom Carr i autor desconegut