Jordi Montejo va néixer l’1 de setembre de 1985 a Tarragona, la ciutat on viu. És fotògraf i retocador i les seves aficions principals són el cinema, les sèries i la música rock. La seva passió per la fotografia va sorgir quan va començar a estudiar disseny gràfic i, amb l’ús del Photoshop, va descobrir els fotomuntatges. Tal com ell mateix diu, “va ser un punt d’inflexió. Primer buscava imatges a Google, però entre resolucions baixes i copyrights, de seguida vaig voler fer els fotomuntatges amb les meves pròpies imatges”. Quan es va comprar la seva primera càmera, d’altra banda, “va sorgir l’interès de no només fer servir les imatges en aquest sentit, sinó de buscar la fotografia com tal i vaig començar a estudiar-la”.

La seva galeria és perfeccionista. Si hi doneu un cop d’ull, els fotomuntatges són matisats, impecables, i la seva fotografia també ho és: treballa intensament els blancs i negres i les imatges en color traslladen una recerca subtil però constant. Com el punt de vista, que, sens dubte, s’esforça per adoptar angles diferents de les coses.

El Jordi és el Fotògraf Convidat del mes de juliol a les xarxes socials de Tarragona Cultura i, com fem cada mes, li hem demanat una entrevista per saber quin enfocament té de la fotografia. El voleu conèixer?

Com definiries el teu estil fotogràfic?

Encara que faig fotos de tot tipus i estils, el que més m’agrada és un estil més artístic o cinematogràfic.

I quina és la teva formació en aquest camp?

Sóc i seré autodidacte tota la vida, perquè la fotografia mai s’acaba d’aprendre del tot, sempre trobes nous estils, nous fotògrafs, repassar la història, llegir llibres, veure documentals… Encara que principalment sóc autodidacte, també tinc formació de diferents cursets i vaig fer un curs de fotografia professional.

Tens algun “mestre” predilecte?

Des dels clàssics com Cartier-Bresson fins a Brassaï, Ansel Adams, Arnold Newman, William Klein, Ernst Haas, Saul Leiter… Són tants i tants estils que no acabaria. M’agradaria arribar a un estil i a una producció com les que fan Gregory Crewdson, Annie Liebovitz, David Lachapelle, Eugenio Recuenco i tants d’altres.

2Quins temes t’agrada tractar en les teves imatges? Què hi busques transmetre?

A Instagram, per exemple, moltes són fotografies més estètiques que no van més enllà d’això: un paisatge, un carrer de la ciutat, un monument… i algunes imatges són de moments. Però, des del punt de vista personal, m’agrada fer imatges que siguin com un fotograma d’una pel·lícula, fer la imatge des de zero, pensar el fons, la llum, el subjecte…, i transmetre emocions a l’espectador i que es faci preguntes.

I quins són els temes o els estils que mai no tractaries?

Com a fotògraf mai no m’ha agradat el tipus de fotografia documental que sembla obligat si vols ser algú: les típiques del tercer món, de desgràcies, de guerra, gent mutilada, pobresa, etc… A Instagram no faria els saltets a contrallum, fotos al mirall, les fotos de menjar, els peus a la platja, i totes les instagramades aquestes.

Abans de fer una foto, tens clar com l’has de fer? Quin tant per cent hi ha d’atzar i quin tant per cent hi ha de voluntat en les teves imatges?

Això depèn del dia i l’estil; si és foto de carrer, per exemple, és buscar i el que trobis. Potser penses el fons, però el moment és el que és. Si és un estil personal i buscat, la voluntat és el 100 % i no es deixa res a l’atzar.

Edites molt les teves imatges? Com tries el filtre o els retocs que hi vols aplicar?

Jo disparo amb una rèflex i sempre en RAW; per tant, hi ha el procés de revelat, els filtres els utilitzo molt poc. Retocs, moltes vegades; m’agrada ficar el meu puntet que després ni es veu a primera vista, com, per exemple, ficar el meu logo integrat al paisatge, o substituir cartells del carrer, canviar el nom de les botigues o restaurants, etc…

Quan decideixes si una foto serà en blanc i negre o en color, abans o després de fer-la?

Normalment abans; si tinc el dia de blanc i negre, surto amb la configuració de la càmera en blanc i negre. Però és veritat que de vegades, editant fotos, fas proves i trobes que els colors no diuen res i potser el blanc i negre reforça la imatge.

I en què et bases per decidir una cosa o l’altra? La temàtica, la llum…?

De vegades tinc temporades de només blanc i negre, de vegades és la llum, el subjecte a fotografiar, l’hora del dia… Un bon exercici és fer dues edicions de la foto, una en blanc i negre i l’altra en color i comparar.

Fas servir sovint el fotomuntatge? 

Sí, m’agrada molt, però és un procés llarg; tinc una llibreta plena de dibuixos de futurs projectes. Són moltes hores de planificació i treball per a una sola imatge i això fa que les vagi deixant, l’has d’agafar amb moltes ganes o sempre queden a mig fer.

1Des del teu punt de vista, en general, què és el que fa que una foto sigui bona o no ho sigui tant?

La composició i la llum són molt importants, però no tot és només tècnica. Després entra el tipus de foto que és, quan i com s’ha fet i qui; pot ser un “xurro” de foto tècnicament, però, si reflecteix un sentiment, un moment concret, una emoció…, pot ser una gran foto. Ara que tots som molt de fotografia digital sembla una norma que tot sigui perfecte, ben enfocat, amb nitidesa, sense soroll i una bona foto no requereix res d’això: una bona foto ha de dir alguna cosa, ha de tindre un sentit.

Quan vas entrar a Instagram? Com vas conèixer l’aplicació?

Al 2012 vaig entrar a l’aplicació, encara que la coneixia de quan era només per a Iphone, de veure-la a pàgines de fotografia. Hi penjava molt poques imatges i mai ficava hashtags. Després vaig anar entrant al “mundillo” instagramer amb els @igerstgn i companyia.

I què creus que fa que una foto “triomfi” a Instagram?

És molt fàcil: mira les fotos destacades a comptes importants i les fotos que fan els influencers i veuràs que en el fons sempre es la mateixa fotografia. Fes sempre la mateixa foto, copia el que triomfa i seràs un influencer! Les fotos que, per exemple, agraden molt, són els famosos sunsets, ben retocats i amb la saturació a tope; són imatges que agraden a tothom, també les composicions simples, els reflexos, etc.

Què té de bo i de no tan bo aquesta xarxa social?

Per a mi el millor són les amistats que han sorgit d’Instagram, les sortides i trobades amb instagramers i que pot ser una gran font d’inspiració si segueixes a les persones adequades. De dolent ara mateix l’aplicació, publicitat cada tres o quatre fotos, algoritme que m’obliga a veure el que ell vol, que cada vegada es menys Instagram i més barreja de totes les xarxes socials… I el que no aguanto són els divos i divas, gent que no sap res de fotografia i per tindre x seguidors ja són influencers i automàticament “photographers”, o el poc criteri fotogràfic que hi ha, per exemple.

Digue’ns 5 usuaris de la xarxa que no ens hem de perdre i per què.

@Magnumphotos: L’agència més important de fotografia, una font d’inspiració constant.
@500px: Comunitat de fotògrafs amb moltes bones fotografies.
@Photoshop: A mi és que m’agrada molt i la galeria és espectacular.
@markselliger: Un gran fotògraf, amb grans retrats.
@oprisco: Un fotògraf diferent, sembla photoshop, pero tot el que surt a les seves imatges és real.

La llista pot ser llarguíssima, hi ha moltíssim talent, conegut i desconegut.

Quin tema tractaràs en la sèrie per a Tarragona Cultura?

Una guia de fotografies a evitar si vols ser un instagramer original (amb una mica d’humor).

Vols afegir alguna cosa que creguis oportuna?

A Tarragona fa falta més cultura en tots els àmbits, ajudar els fotògrafs de la ciutat, que n’hi ha molts i amb molt talent; no val només treure diners si és per a un fotògraf americà. No anem bé amb intencions de treure festivals perquè no donen diners a canvi, treure espais per a espectacles i normatives que no ajuden els artistes. I crec que a Instagram falta una mica més d’humor i menys fums.

retratMoltes gràcies, Jordi, per acceptar la nostra proposta i col·laborar amb nosaltres! Us convidem a seguir la seva sèrie durant tot el mes de juliol a les xarxes de @tgncultura, a InstagramFacebook i Twitter.

Imatges: Jordi Montejo (@jordimontejo a IG)
Entrevista: Rosa Comes