La lluita i força constant de la Rocío

La vida de la Rocío no ha estat gens fàcil. I aquest gens el podríem escriure en majúscules. Després que l’abandonés el seu marit, el seu fill gran va morir de càncer, mentre que el petit té una discapacitat del 75 %. Davant d’aquesta situació ha hagut de sol·licitar les ajudes de la Llei de Dependència, així com d’altres que han sorgit durant aquest temps. Ha estat gràcies a l’acompanyament de Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona que li ha estat més fàcil realitzar tots aquests tràmits.

La Rocío es va casar amb 20 anys amb la parella i va tenir dos fills. L’Adrià i el Marc. Posteriorment, va patir una separació matrimonial que, en paraules seves, “em va dur al pou”. “Vaig agafar una depressió i, quan vaig aconseguir sortir-me’n, vaig conèixer el que és el meu company, qui em va ajudar bastant”.

L’amargor de la Rocío, però, no acabava aquí. Ja que el seu fill gran, l’Adrià, va patir un càncer quan tenia deu anys i mig. Ella vivia a Cambrils i es va traslladar a Torreforta i “de cop i volta li van sortir uns grans i els metges em deien que tenia vegetacions”. Finalment, i després de diverses analítiques, li van diagnosticar el limfoma de Hodgkin ara farà quinze anys. Després d’un any de lluita se li va tornar a reproduir fins que “li va fallar el cor per un excés de quimioteràpia”. “En molt poc temps representava que tenia un cor de vuitanta-sis anys”, recorda la Rocío.

‘Les ajudes de dependència que tinc són molt simples’

En aquells moments, el seu altre germà, el Marc, tenia cinc anys. Pateix una discapacitat del 75 %, per la qual cosa la Rocío ha de viure sempre pendent d’ell i mostrant-li tota classe de suport. A mesura que el Marc creixia, ella veia que alguna cosa no anava bé. “No s’aguantava dret i no parlava”, recorda, fins que es van adonar que existia un retard maduratiu, patia TDAH i una mica d’autisme. Tot plegat, fins a arribar a aquest percentatge de discapacitat. En aquest sentit, la Rocío lamenta que “les ajudes de dependència que tinc són molt simples i he de fer mans i mànigues per arribar a final de mes”.

Com es pot llegir en aquestes línies, la vida de la Rocío no ha estat gens senzilla. El seu lament va provocar que fins i tot “m’hagi pres pastilles per suïcidar-me, havent-me de portar a l’hospital de Joan XXIII per fer-me una rentada d’estómac”. Es considera “una lluitadora”. Té molt clar que “lluitaré sempre pel meu fill mentre jo visqui”. De fet, el Marc és la que l’ha ajudat a continuar endavant, sense oblidar-se de l’Adrià: “És molt dur perdre un fill amb dotze anys”. “Era molt estudiós i molt maco, me’n recordo de tot com si fos ahir”, s’esplaia entre llàgrimes.

Ara es troba que el Marc necessita sempre terceres persones per viure. “Ni que estigui malalta l’he de portar i anar-lo a buscar a la parada d’autobús per anar al centre de dia, preparar-li la seva roba o la medicació. Així cada dia durant vint-i-cinc anys”, expressa la veïna de Torreforta.

El suport de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona

L’Eva Fresquet és la treballadora social de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST) que ha acompanyat la Rocío. Ha estat ella qui l’ha ajudat en tot el procés per demanar la Llei de Dependència i les diverses ajudes existents. La Rocío només té paraules d’agraïment per l’Eva i reconeix que “s’ha portat molt bé amb mi i coneix tota la meva història”. Per Fresquet, l’acompanyament de la Rocío ha estat “molt fàcil” i la defineix “com una mare molt lluitadora”. Davant de la seva situació, la treballadora social considera que “el que jo he fet és poca cosa, tot el mèrit és d’ella, només he donat un petit suport”.

L’Eva detalla que des de l’IMSST “intentem facilitar i ajudar en tot el que podem les famílies i si trobem algun ajut del qual es poden beneficiar els informem i estem al seu costat per tramitar-lo”. Pel que fa a la Rocío, explica que “ella rep unes ajudes molt petites que realment mai cobreixen la necessitat real que tenen aquestes persones amb una necessitat real de dependència”.

Davant de les paraules de l’Eva Fresquet, la Rocío admet que “m’he buscat la vida de la forma que fos perquè el meu fill necessita moltes coses i, a més, mesura gairebé dos metres, imagina’t”. Només té paraules d’agraïment per a la seva actual parella i pel suport que li mostra. “Si no fos per ell, no estaria viva”, reconeix.

Viu el dia a dia, el present, però no li és gens fàcil pensar en el futur. No vol tenir al cap què passarà quan ella no hi sigui, sense oblidar-se de l’Adrià, sempre present en el seu cap i cor. “Tot plegat, és molt dur”, diu.

Una altra de les limitacions que s’ha trobat la Rocío és a l’hora de buscar feina amb un fill amb discapacitat. “No pot tenir feines amb horaris complets perquè aquests nens i joves necessiten moltes atencions”, comenta l’Eva Fresquet. Davant d’aquesta afirmació, referma que “he perdut moltes feines, només pel fet que el meu fill es posava malalt i no el podia deixar a casa sol ni amb ningú”. “És el que m’ha tocat viure”, conclou la resident a Torreforta.

L’entrevista amb la Rocío forma part de la campanya Històries de vida, una iniciativa que mostra la tasca diària de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST).

Text i imatges: Josep Gallofré