Logotip del 'Fet a Tarragona'El proper dissabte 14 de setembre, dins la programació de les festes de Santa Tecla, es farà un homenatge a Josep Llort: serà el Perpetuador d’enguany, a títol pòstum. El Pepitu, com li diem encara a casa quan parlem d’ell, va ser durant més de cinquanta anys perruquer de senyores i postisser. Dit així, sembla estrany i no hi trobem relació amb la festa, però quan jo de petita deia “el meu avi pentina els gegants”, per a mi, era la persona més important de la festa major. De fet, tot i que vaig viure a Barcelona fins a l’adolescència, quan anàvem a les festes de la Mercè, no me n’agradava cap, de gegant: jo em delia per venir els caps de setmana a Tarragona i que l’avi em portés a veure aquell Nano a qui estava posant un postís, després d’endinsar-nos pels passadissos interminables de l’Ajuntament fins a arribar-hi.

Es passava hores teixint manyocs de cabell en caps de fusta, amb unes mans delicades però visiblement avesades a treballar, i aquesta era la part de la feina que més l’il·lusionava i que va compaginar sempre amb la perruqueria. De les tres perruqueries Llort que van existir, la primera a Apocada i les altres dues a la Rambla, l’única que jo recordo és la del segon pis del número 119, on fins fa uns deu anys encara s’hi podia veure el cartell i s’hi respirava una olor intensa de laca i de tota mena de tints. Allí, en aquell pis estret i llarg, hi tenia una petita habitació on classificava a la perfecció perruques i postissos en capses blanques que recordo com si fos ara… I em deia: “Quina vols veure avui? La perruca del dimoni dels Pastorets? La barba del rei Melcior?”, i ens ho emprovàvem i rèiem.

Ara, de gran, m’he anat adonant del que significava per a ell aquella feina, en representació de la ciutat, més enllà d’atendre moltes clientes a la perruqueria. Ser estilista artístic l’omplia tot l’any, perquè no només treballava amb el Seguici i el Bestiari, sinó que també va anar durant molts anys al Metropol, al Patronat Obrer (com en deia ell),  a Ràdio Tarragona, al Teatre Principal… a caracteritzar els actors i actrius que hi actuaven, des de Josep Maria Tarrasa fins als Pastorets de la Salle, i era l’encarregat d’empolainar els Reis d’Orient que ens visiten cada any.

Sarcàstic i una mica fotetes, Josep Llort i Bofarull, que ens va deixar el passat 5 de gener d’enguany, la nit de Reis, potser hauria renegat una mica d’aquest homenatge si hagués estat viu, sempre crític amb les institucions i lluitador al bàndol republicà; però després, com feia amb tot, hauria col·locat aquell guardó en el lloc més important de casa i n’hauria fet ressò amb tots els amics i clientes que sempre l’envoltaven i l’admiraven.

El perruquer i postisser Josep Llort i Bofarrull és, enguany, el Perpetuador de les Festes a títol pòstum (foto. Família Llort)

Ara fa uns tres anys, el 2010, l’equip de l’Arxiu històric de la ciutat es va posar en contacte amb mi per poder-lo entrevistar, ja que encetaven un projecte audiovisual de vint persones representatives de la festa major tarragonina. El Pepitu ja era vellet i no tenia un discurs gaire àgil, però van ser dues hores intenses de gravació, que ara, en veure-les, m’emocionen molt i fan que agraeixi eternament que pensessin en ell.

En aquella entrevista recordava perfectament dates, noms i moments viscuts de tota la seva carrera professional. I és que la vellesa va fer que anés perdent fins i tot la paraula, però amb les seves mans, fins a l’últim dia, el vèiem com feia postissos ficticis que se li posaven al davant, com entrecreuava els dits i com revivia la seva època més activa en el món del teatre.

Però per damunt de tot va ser un avi molt divertit. Cada Santa Tecla ens recitava versos i més versos de Dames i Vells: “Mireu-se-la, la meva dona…”. També era un gran contador d’històries i un incondicional de la bona música: de Bebo Valdés a George Brassens, passant per la seva afició autodidacta a tocar el piano. Li encantava viatjar i va ser un enamorat de Galícia, on va deixar alguna cosa més que tres anys de servei militar, així com de la llibertat que respirava sempre que anava a París! Però sobretot va ser un enamorat del seu país, Catalunya, un país pel qual va lluitar i pel qual ho hauria donat tot.

Aquesta Santa Tecla l’homenatjarem tots, els tarragonins i tarragonines que el coneixien i la família, i agrairem que enguany la Conselleria de Cultura i la Comissió Assessora sobre el Seguici Popular hagi pensat en ell; però trobarem molt a faltar la seva presència.

Text de Mariona Llort, periodista i néta de Josep Llort.
Fotos de la família Llort.

Josep Llort es dedicava a pentinar i tenir cura dels gegants de la ciutat (foto: Família Llort)