Maite Almandoz (1926, Astigarraga) va arribar a Tarragona l’any 1968, i des d’aleshores viu al barri de Bonavista. Filla d’Astarriaga, una localitat guiposcuana pròxima a Sant Sebastià i cèlebre per les seves sidreries, de ben jove va decidir marxar del seu poble natal amb l’objectiu de recórrer món.

Abans d’instal·lar-se a la ciutat, però, va treballar a Gijón, Roma, Alacant i Reus, sempre al servei de les persones amb menys recursos econòmics. Des del 1952, forma part de l’Instituto de Misioneras Seculares (IMS), una institució religiosa conformada per dones laiques.

Dona inquieta i ferma, Almandoz va contribuir, d’una manera decisiva, en el naixement, l’any 1969, del Centre de Formació Professional Joan XXIII, on va exercir les tasques de secretària fins a la seva jubilació, el 1996. En l’actualitat, col·labora, unes hores a la setmana, amb el Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus, i desenvolupa el seu caire més artístic, a les estones lliures, preparant il·lustracions i collages, que sovint converteix en punts de llibre.

El pròxim dijous dia 12 de març, a les 12 del migdia, l’Ajuntament de Tarragona li concedirà, a petició del sindicat Comissions Obreres (CCCO), un reconeixement per la seva lluita en defensa dels drets de les dones a la ciutat.

Com era la Bonavista que va conèixer, a finals de la dècada dels seixanta?

Doncs mira, tot això eren cases baixes. Bonavista era com un poble, una mica com ara, però amb la diferència que llavors hi havia moltes mancances bàsiques sense cobrir. Per exemple, no hi havia enllumenat públic, ni subministrament d’aigua, ni escola pública, ni llar d’infants, ni serveis sanitaris. Vam haver de lluitar molt per aconseguir el que, senzillament, ens pertocava.

Vostè va estar, precisament, molt implicada en aquestes lluites veïnals i polítiques, durant el final del franquisme i la denominada Transició.

Sí, em vaig afiliar a l’associació de veïns i vaig intentar, a títol individual, donar suport a les iniciatives polítiques que s’anaven portaven a terme al barri, però sempre des d’un punt de vista apartidista.  

I quin rol hi tenien les dones, en aquestes reivindicacions?

N’érem sempre unes quantes! Una vegada, fins i tot, una organització política ens va demanar la parròquia com a espai per celebrar-hi una sèrie de reunions pensades només per a dones. L’objectiu d’aquestes trobades era que nosaltres també tinguéssim l’oportunitat de formar-nos políticament, i que aquesta qüestió no estigués reservada, només, als homes. Teníem clar que les dones del barri no havien de quedar relegades a un segon pla. En aquest sentit, el premi que m’atorguen des de l’Ajuntament de Tarragona l’interpreto com un reconeixement col·lectiu a totes aquestes dones, a totes les dones.

Què n’ha après, de les dones de Bonavista?

Amb elles vaig aprendre moltíssim. Sense anar més lluny, a saber escoltar, que és fonamental. En general, eren molt treballadores, generoses i solidàries. A més a més, també tenien molta paciència, perquè has de tenir en compte que els homes d’aleshores eren molt més masclistes. Crec que, en aquest sentit, en l’actualitat han canviat una mica les coses. L’home i la dona hem de poder viure en igualtat.

Recorda, en especial, alguna manifestació de l’època?

Més aviat, el que tinc molt present és una vaga, la de la fàbrica Alena, perquè hi vam prendre partit. Les persones que treballaven en aquesta empresa patien, entre d’altres, accidents laborals molt greus, i van optar per tancar-se a la parròquia per reclamar els seus drets. Els grisos la van rodejar durant un parell o tres de dies, i recordo que hi va haver molta tensió.

En el context històric del qual hem parlat, la parròquia de Bonavista va assumir un paper social destacat, oi?

Exactament. Jo hi vaig estar molt compromesa, i fins i tot hi vaig viure una temporada. Ajudàvem les persones nouvingudes a llegir i escriure, així com a portar a terme determinades gestions burocràtiques. També vam impulsar la primera llar d’infants del barri. Jo crec que l’Església va saber convertir-se en un lloc d’acollida per a la gent que venia de fora, la majoria andalusos.

I com va néixer l’escola professional, embrió, diguem-ne, de l’actual Escola Joan XXIII?

El pare Faustino Arnal va tenir l’encert de veure que molts dels joves que emigraven no tenien formació, i ja no es podien escolaritzar, perquè eren majors de 14 anys. Així, doncs, va proposar la idea de crear una escola professional, per tal que tothom pogués aprendre, com a mínim, un ofici. Jo vaig participar en la gestació d’aquest projecte. Recordo que el primer any s’hi van inscriure només 14 alumnes.

Quan es va jubilar, va passar una temporada a l’Equador, no és cert?

Sí, hi vaig anar per donar suport a l’Instituto de Misioneras Seculares, al qual pertanyo, que també treballa a l’Equador, amb especial incidència en els àmbits de l’ensenyament i la sanitat. A Quito, per exemple, hi tenim una casa on formem persones indígenes. Jo vaig estar, però, principalment, a la zona de Riobamba. Em va impactar molt, l’experiència en aquelles comunitats agrícoles, i quan vaig tornar, Bonavista ja em semblava Nova York. Abans, però, vaig estar també a Caracas.

També va residir a Veneçuela?

Sí, però només un mes, al barri de Petare. Hi vaig conèixer persones molt interessants, com un grup de capellans francesos, però va ser dur. De nit, des de la casa parroquial se sentien els trets, i vaig sentir-hi por.

En l’actualitat, també col·labora en la secretaria del Comitè Oscar Romero de Tarragona i Reus.

Sí, hi dedico unes hores a la setmana. Fa anys que conec el pare Francesc Xammar, qui em va encoratjar a participar-hi.

Per últim, vostè va néixer a Astigarraga i parla l’èuscar. Quin mot li agrada més, del seu idioma matern?

L’èuscar el sé parlar perquè el fèiem servir a casa, però no me’l van ensenyar, a l’escola on vaig anar, a Hernani. A mi me n’agrada l’expressió nere maitia, que vol dir, més o menys, “estimat/ada”. Ens ho dèiem amb la mare. I del català me n’agrada la paraula “barrejada”.

Text i fotografies: Enric Garcia Jardí

Etiquetes: , , , ,