Adrian Grösser (Granollers, 1995) és un actor jove, conegut pel seu paper de Marc a la sèrie Merlí, de TV3. Aquest divendres 13 de març, a les 21 hores, actua al Teatre Tarragona, amb un paper a l’obra Jerusalem, de Jezz Butterworth, que s’endinsa en les essències de la vella Anglaterra rural, i en la pèrdua de les arrels. 

Si algú no ha llegit res sobre l’argument de l’obra, què li diria que és Jerusalem?

Li explicaria que és una obra en la qual és molt diferent el que es tracta i el que significa. L’argument de l’obra és només la punta d’un iceberg. Jesuralem és la història d’un senyor que viu en una autocaravana i al qual volen desnonar per tal de construir una urbanització. L’obra aborda com l’home afronta aquesta situació.

L’obra és un cant a la llibertat. També mostra com es defensa cadascú davant el que ens intenten imposar. El protagonista té una manera molt diferent de lluitar. És un personatge molt màgic.

Si algú llegeix la sinopsi el primer que troba és la paraula “comèdia”, però, és molt més que això, cert?

És molt més que una comèdia. De fet, jo la classifico molt més com a drama que no pas com a comèdia. Els personatges són molt divertits, com estan descrits o com s’interpreten, però com tota bona comèdia, el que passa és sempre molt dramàtic perquè generi el riure. És com un pallasso trist, tot i que al llarg de l’obra es va canviant i ja no et fa tanta gràcia i t’adones del pes dramàtic.

Quin és el personatge que fa Adrian Grösser?

És un jove que es diu Peter, i que dins de tota aquesta història és un noi que sempre està al costat de l’autocaranava, sempre s’emborratxa… El cap de setmana durant el qual transcorre l’obra ell se’n vol anar a Austràlia, perquè n’està fart de tot el que passa a Anglaterra. El fet que el personatge no tingui aquest arrelament a la terra és molt significatiu. Té un amic que és tot el contrari, i que només espera el cap de setmana i emborratxar-se.

Després de l’estrena al Teatre Grec, heu fet molta gira?

Vam començar a assajar el maig del 2019, vam estrenar al Grec amb tres dies de ple absolut, en un escenari a l’aire lliure. Després, vam fer cap a Mataró, Manacor, Granollers, Vic, Barcelona de nou i ara Tarragona.

Vas fer el salt a la fama sent el Marc de Merlí, creus que algun dia et podràs desempallegar d’aquesta etiqueta de ser “el Marc de Merlí”?

No me la vull treure. A tots els actors els coneixen per una o dues feines, que són les més importants, i és normal que em vinculin amb la meva primera gran feina, que ha estat tan exitosa. M’agradaria que se’m reconeguessin altres treballs, perquè he fet moltes més coses, però entenc la situació, i també em continua donant feina. També és maco que hi hagi gent que et vingui a veure per haver fet aquest personatge, que t’ajuda a la promoció.

Com és treballar al costat de Pere Arquillué i Julio Manrique?

És un aprenentatge amb majúscules. A Pere Aquillué l’he observat molt. Fa anys que vaig al teatre a veure’l, i crec que és de les coses millors que ha fet. A Julio Manrique l’admirava molt, i també ha estat un aprenentatge absolut coincidir-hi. Només observar com treballen, ja és suficient. Pel meu gust en Julio és dels millors que m’he trobat en teatre, ell també és actor i entén molt la psicologia. Comparteix molt les seves inseguretats i comparteix les alegries, i això és molt important, perquè si no es perd l’art. L’ambient d’assaig permet formar una família, però literal, i és important que el director sigui proper. En Julio és la persona que està dirigint i es treuen totes les etiquetes. He après moltíssim de com dirigir, i crec que m’ha donat pinzellades i eines molt claus per a la meva carrera, que crec que encara recordaré d’aquí 15 anys.

 

Text: Laia Díaz

Fotografies: Instagram (@adriangrosser) / Teatre Romea