Maria Roig Alsina: “Recuperar el Concurs Casteller a Tarragona el 1970 ens fa treure pit com a ciutat”

El “Concurs del Segle”; així és com es coneix l’edició del 1970 del certamen casteller que se celebra a Tarragona cada dos anys i que significà l’inici de l’era moderna del món casteller. Així, el documental Concurs 1970. El desafiament Nens-Vella, dirigit per la tarragonina Maria Roig Alisa, i que es podrà veure aquest dilluns 16 d’agost amb motiu de les festes de Sant Magí a l’Antiga Audiència, se centra en aquesta efemèride i especialment en la pugna mantinguda entre la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell, les dues formacions punteres d’aquell moment.

El documental es basa en una ​desena de filmacions històriques –algunes d’elles inèdites- i entrevistes a testimonis de l’època, com són Francesc Piñas i Joan Romero “Juanatxo” (Colla Vella dels Xiquets de Valls); Valentí Ferré i Francesc Pinto “Pisco” (Nens del Vendrell); Mariano Borrero “Gordito” (Xiquets de Tarragona), i Enric Olivé Serret, fill d’Enric Olivé Martínez, president del Patronat Municipal de Castells el 1970. També s’hi inclouen les reflexions de Jordi Jaria, estudiós del Concurs de Castells.

Feia anys que ambdues colles no es trobaven a plaça. El Patronat Municipal de Castells de Tarragona, mitjançant el seu president Enric Olivé, va fer una forta aposta per tal que se celebrés el concurs el 1970 i reunir les 6 colles existents entre aquells moments, entre elles la Vella de Valls i els Nens del Vendrell, a més dels Castellers de Vilafranca, Xiquets de Tarragona, Castellers de Barcelona i Minyons de l’Arboç.

Una rivalitat que neix als anys seixanta

Què trobem al documental? “Ens explica com la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell creixen, mentre la rivalitat entre ambdós segueix”. Entre aquesta mala maror, el Patronat Municipal de Castells de Tarragona prepara el concurs, a la vegada que unifica les dues colles de la ciutat i neixen els Xiquets de Tarragona. Durant els preparatius, la “tensió va fer-se encara més gran i hi havia una gran expectació per part dels periodistes, públic i món casteller per saber qui guanyaria el combat final de boxa”. Finalment, els vencedors van ser els Nens del Vendrell. Així, doncs, el documental esdevé com un relat “del creixement casteller i la rivalitat entre les dues colles”.

“Eren les dues colles que podien fer castells més grans, ningú els podia fer ombra”, recorda Maria Roig Alsina. A aquest factor cal afegir que la rivalitat ja existia d’abans. Vella de Valls i Nens del Vendrell participen en un concurs als anys seixanta a Can Jorba (Barcelona), on “es generen molts conflictes”. Després d’aquests fets no es troben a plaça fins al 1970. Durant aquella època la Vella se centra en el 2 de 8 mentre que els Nens del Vendrell “capitanegen els pilars”. Això fa que, malgrat no trobar-se, “creixen i assoleixen objectius”, però “segueixen enfadades”. En aquest sentit, Roig destaca que mentre es prepara el concurs “continuen fent-se la punyeta”.

El “Concurs del segle” en uns anys complicats

Per Maria Roig Alsina hi ha diversos factors que fan que el certamen casteller de 1970 es converteixi en el “Concurs del segle”. Així, referma la “gran visió per la capitalitat castellera de Tarragona” que va tenir Enric Olivé i remarca la seva “gran feina”, perquè “hi torna a haver un concurs on es troben totes les colles”. A més, es veuen folres per primer cop i “construccions que no havíem vist fins al moment com el pilar de 7 o el de 2 de 8 amb folre”. La directora del documental explica que la projecció no és només interessant per plasmar la rivalitat entre ambdues colles sinó també “per veure els castells s’hi van fer”. “Cal pensar que quan parlem de l’esclat de la segona època d’or dels castells el 1981, cal tenir en compte que la llavor es va plantar al Concurs de 1970”, diu Roig.

Els seixanta va ser anys molt complicats per al món casteller. De fet, al documental també es parla de la situació de les colles en aquells temps: “Hi ha un moment que Francesc Piñas parla dels moments durs de la Colla Vella: hi havia poca gent que participava i tirar endavant una colla era molt dur”. En aquest sentit, Maria Roig Alsina admet que “el món casteller penja d’un fil”. Tot i això, el que s’explica a l’audiovisual és interessant, ja que, segons l’autora, “serveix perquè la gent jove que entra avui al món casteller plasmi les dificultats que van existir”.

El paper de les dones

En aquells moments, els castellers “són gent mal vista i molesta a segons quin entorn”. A més, també cal fer valdre el treball de tots els homes que van mantenir el fet casteller. “Sense ells no sé on seríem”, comenta, nostàlgica, Roig. D’aquesta forma, l’època dels setanta serveix perquè “els castells s’obrin al públic” i, a més, “els periodistes van començar a fer-ne una gran atenció”. És als anys vuitanta quan el món casteller viu un auge amb el primer 4 de 9 amb folre descarregat per la Colla Vella durant Santa Úrsula i el 5 de 8 descarregat per la Jove. Així, es demostra que “es poden fer castells de gran envergadura”.

A aquest auge cal afegir que als vuitanta es recupera la cultura popular i “la gent surt al carrer”. “Les colles veuen com els entra molta gent i, de fet, la gran majoria canvia de local, per exemple”. En aquells moments es creen també noves colles i comença una roda que “fa que el món casteller arribi fins on és ara”. Així mateix, cal destacar l’entrada de les dones a les colles castelleres, un moment que Roig Alsina considera “clau”, ja que permeten fer “castells molt més àgils i forts, el que provoca que se’n puguin fer de més alts”.

Per Maria Roig Alsina el fet de recuperar el Concurs Casteller a Tarragona el 1970 en una ubicació que és la mateixa on se celebra actualment “ens fa treure pit com a ciutat”. Torna a refermar la “gran destresa” d’Enric Olivé per la seva aposta i convèncer totes les colles. A la ciutat, destaca la unificació el 1970 de la Colla Nova Xiquets de Sant Magí i la Colla Vella, d’on neixen els actuals Xiquets de Tarragona i el posterior naixement d’altres colles castelleres, al cap de deu anys, que, “com a tota ciutat gran, és normal i lògic”. “Tot plegat ens ha permès créixer i podem entendre que hi hagi quatre colles al municipi”, expressa la directora. “N’hauríem d’estar molt orgullosos i a vegades no som prou conscients de ser la capital del món casteller“, conclou.

Text: Josep Gallofré
Fotos: Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu