Noves línies de comunicació amb Jan Gonzalo

Juan Luis Gonzalo Iglesias, també conegut com Jan Gonzalo, és professor des de fa gairebé 14 anys a la URV i també pertany al grup de recerca ASTERISC. Aquest mes ha presentat, juntament amb el seu company, Jordi Prades Tena, un informe a petició de l’Ajuntament de Tarragona amb l’objectiu de millorar la comunicació de risc en situacions de crisi i d’emergència a la ciutat. 

Llicenciat en Història i Geografia per la Universitat de Lleida, va voler fer un canvi radical a la seva vida i va decidir estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili quan tenia 30 anys. Arran d’aquesta decisió va començar com a becari pel grup de recerca de la universitat. El seu primer projecte d’investigació va ser justament sobre la petroquímica: “això va ser l’any 2005, vaig començar amb una beca de col·laboració amb Jordi Ferré i altres investigadors, de fet després vaig fer la tesi sobre la comunicació de risc i el sector petroquímic i des del 2008 sóc professor a la URV”. Gonzalo no s’havia plantejat mai ser professor: “quan vaig acabar Història, no vaig plantejar-me ser professor, em vaig dedicar a fer recerca i quan vaig començar Periodisme jo pensava en fer aquest canvi de vida però més vinculat als mitjans de comunicació, a ser periodista. Ser professor va sorgir de forma inesperada, però ara ja no em veig d’una altra manera”.

Comunicació en el sector petroquímic

L’últim informe dels doctors Jan Gonzalo i Jordi Prades analitza la comunicació en cas d’emergència. Tal com apuntava l’antic conseller de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil, Manel Castaño: “amb l’accident d’Iqoxe es va constatar aquesta necessitat i ha servit de punt de partida i anàlisi per l’estudi”, l’objectiu del qual és enfortir els vincles comunicatius entre les administracions i la població. El doctor Gonzalo ens ho explica amb més detall: “analitzem totes les vies de comunicació entre l’administració, els mitjans i la població, l’emergència és només un cas dels que hem estudiat, són situacions de crisi que s’han de resoldre amb uns protocols molt clars”. Van començar estudiant la transparència de les administracions, les necessitats del públic per conèixer el seu entorn i els mitjans de comunicació per poder comunicar correctament. Jan Gonzalo afegeix: “l’emergència va sorgir com un moment transcendental perquè és quan tots aquests elements han de funcionar com un rellotge”.

Aquesta investigació que ha tingut una durada de 6 mesos té altres antecessores, Jan Gonzalo estudia la comunicació del sector petroquímic des de l’any 2005. “Aquest últim informe és degut a l’accident d’Iqoxe i també perquè tots els actors demanen una revisió del funcionament de les comunicacions en emergències perquè en els últims anys s’ha descentralitzat, alguns mecanismes no acabaven de funcionar i ens van demanar com els podríem millorar i a l’hora modernitzar. Curiosament tenim un sistema de comunicació d’emergències molt antic, funciona amb sirenes quan estem en un món digital”.

Per elaborar aquest informe han entrevistat els  responsables polítics i tècnics de diferents organismes, entre els quals està el sector petroquímic, institucions, periodistes i població, “hem de tenir en compte a tothom, s’ha de tenir un punt de vista molt ampli perquè a tots ens afecta i estem al voltant del procés, hem de saber què espera cadascú en aquell moment”. També tenen en compte que no tothom té xarxes socials: “hem de fer un sistema comunicatiu potent”.

Les xarxes socials tenen dos vessants importants en les propostes de millora de l’informe. Per una banda, les xarxes socials han arribat per quedar-s’hi: “són un sistema que permet gestionar amb molta rapidesa el missatge, però clar amb moltes pretensions, s’ha de treballar professionalment. No tothom està a les xarxes, els missatges han de ser molt clars, has de saber que vius en un món de contrainformació, es pot perdre el control del missatge, també has d’assenyalar el que és mentida, intentar identificar les fake news. Les xarxes socials són molt útils, tanmateix, requereixen molta feina, has de controlar tot el que està passant”.

Gràcies a aquest projecte tenim més informació sobre les capacitats, debilitats i necessitats dels actors que interactuen en la comunicació de risc del Camp de Tarragona. 

Afició als jocs de taula

L’investigador de la URV és aficionat als jocs de taula, sobretot als de simulació històrica. De fet, aquí s’uneixen les seves dues passions, la comunicació i la història. És membre de l’associació Si vis pacem para ludum, “si vols la pau, atreveix-te a jugar”, participen a Tàrraco Viva, promocionen i fan divulgació de la història a través de jocs  com “La nit que va caure Pompeia, Luxor, que tracta sobre les piràmides”. El professor comenta: “fem conferències, utilitzant els jocs com a eix central o fem jugar a la gent, és el que ens interessa més. Participant de forma activa en el rol de jugador és quan neix aquest aprenentatge i coneixement, és un sistema potent i dona bons resultats”.

Aquest sistema d’aprenentatge actiu també l’aplica a les seves classes, és professor de les assignatures de Teoria de la Comunicació, Opinió Pública i Història i Estructura de la Comunicació. Destaca aquest sistema, ja que: “genera un trencament de la normalitat, permet atreure més l’atenció de la classe i és una situació nova que fa que els alumnes estiguin més implicats”. Altres línies de recerca pel professor són justament, els jocs de taula com a eina de comunicació: “permeten explicar coses complexes a través del joc, però també generen espais en els quals els jugadors es comuniquen, han d’interactuar i parlar entre ells”.

Text: Andrea Palma
Fotografies: Cedides