Pere Nolasc: “La música és un ‘most’, un llenguatge que uneix les persones”

Tarragoní, és el violinista de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra

Pere Nolasc (Tarragona, 1985) és el violinista de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra, que el pròxim dissabte 29 d’agost ofereix un concert al Teatre Auditori del Camp de Mart, en el marc del cicle Tarragona Reactiva la Cultura. Amb un directe molt dinàmic, aquesta formació, fundada l’any 2012, que compta amb integrants de diferents parts del món, portarà, per primera vegada, les seves reinterpretacions de la música tradicional dels Balcans a la ciutat on va néixer Nolasc.

Com fa cap al món de la música balcànica?

La música popular m’interessa des de fa molts anys, segurament per influència del meu avi, Josep Turu, que era músic multinstrumentista. Jo vaig estudiar al Conservatori de Música de la Diputació de Tarragona, i allà em van ensenyar les referències, diguem-ne, clàssiques, acadèmiques. A mi, però, el que em cridava més l’atenció era, sobretot, el que tocaven, per exemple, els músics de carrer.

Farà uns 11 anys, vam organitzar, amb la Jove Cambra Internacional (JCI) i una colla d’amics, el MirART, un camp de treball internacional artístic, dedicat a la música, la fotografia i el teatre, i allà hi vaig conèixer l’Iva, una noia sèrbia, i ens vam enamorar. Gràcies a ella, vaig conèixer l’idioma i la cultura sèrbies, i vaig al·lucinar. A diferència d’aquí, la música folk ha deixat molta empremta en la societat. En general, els serbis són molt conscients que la música popular forma part d’ells.

Com passa a formar part, però, de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra?

Després de l’impacte de les meves visites a Sèrbia, vaig anar descobrint, a poc a poc, músics d’aquesta escena musical a Barcelona. Al barri del Raval s’organitzaven unes jam sessions, en un local, El Arco del Virgen, i és en aquest indret, que s’havia convertit en un espai perfecte per compartir, crear i jugar amb els nostres instruments, d’on van sortir diversos projectes més seriosos. Allà vaig conèixer els integrants de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra.

Ha parlat de la música en termes de jugar. És interessant, aquesta concepció de la creació, de l’expressió artística, com un joc, oi?

Sí, jo sempre l’he entès així. I si en algunes situacions no he pogut portar a pràctica la meva tasca com a músic d’aquesta manera he preferit deixar-ho estar. El que més m’interessa és l’espontaneïtat, en la música. Molta gent diu que la música és l’art del present, i jo hi estic plenament d’acord.

Quan i per què va optar pel violí?

A casa, de petits, l’avi tocava el violí per a nosaltres. Ens delectava amb la interpretació de cançons infantils. Són records molt purs, i molt carregats de màgia, per a mi. Llavors, jo només aspirava a tocar com ell. De fet, el primer dia que vaig anar al Conservatori, vaig saludar el conserge i li vaig dir: “Hola, vull tocar el violí”.

L’avi no va voler que toqués cap altre instrument. Em va dir que ell era multinstrumentista, i que això, al final, havia estat un error. Jo toco el violí i la viola, i, d’una manera no professional, també el piano i la guitarra.

Un dels discos de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra es titula, precisament, Avo Kanto (2018), que en esperanto vol dir “cançons dels avis”. Per què considera que és tan important que totes aquestes cançons antigues no es perdin?

Durant el romanticisme, al segle XIX, hi va haver persones que ja es van dedicar a compilar cançons de la gent gran d’aquell moment, les cançons de sembra, de dol i de festa, que després alguns compositors van incorporar a les seves obres.

La idea de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra és agafar aquestes cançons ancestrals, en el nostre cas, cantades, sobretot, en els països de la geografia dels Balcans —i també de l’Orient Mitjà—, i donar-los forma, amb els nostres arranjaments. L’objectiu, per tant, és recuperar i divulgar aquestes cançons, però també dignificar-les, adaptant-les a un públic actual.

Entre el seu repertori hi ha moltes cançons dels Balcans, però també hi ha una versió de “Gallo negro, gallo rojo”, que es troba en el disc Od Ebra do Dunava.

Sí, el missatge d’aquest disc va del riu Ebre al Danubi. Al final et parla que són dos rius que no es troben, però les persones d’aquestes contrades sí que es poden trobar entre elles, per mitjà de la música. La meva àvia va néixer a Tortosa, i el meu fill va néixer a Belgrad. No té res a veure amb el nom del disc, però al final és una realitat. La resposta està en la música, en escoltar, en entendre, en conèixer, en viatjar. Les fronteres són mòbils, i la història de la humanitat és la de les migracions. Al final, tothom s’assembla més del que es pensa.

La proposta de la Barcelona Gipsy balKan Orchestra és mestissa, fins i tot, pel que fa a la procedència dels integrants del grup…

Sí, hi ha músics de diferents punts de la Península Ibèrica, d’Ucraïna, de Sèrbia, d’Itàlia, de França, de Grècia… Som una banda que té un esperit molt nòmada i mestís. Hem tocat en més de 30 països, i el missatge que sempre transmetem intenta anar més enllà de fronteres i d’idiomes. La música és un llenguatge que cohesiona, és un element unificador.

Canten en català, castellà, serbi, macedoni, grec, romaní, i en l’albanès que es conserva al sud d’Itàlia. La seva és una diversitat lingüística extraordinària, però també de sons i de ritmes, dins el que s’anomena música balcànica, oi?

Exacte. Ho és de ritmes, de compassos… La música balcànica és molt rica en compassos, en un seguit d’amalgames que no són els habituals en la música, diguem-ne, occidental que és més acadèmica. Així com a Europa predomina la música binària o ternària, en el cas dels Balcans la peça pot ser un 7/8, o un 9/8, o amb compassos desiguals. Crec que això té a veure amb el fet que és una música ballable, i que té moments de salt, que solen ser desiguals. Els camins de la música dels Balcans i de l’Europa de l’Est són molt interessants.

Aprofitant que sap parlar el serbi, hi ha mots o expressions que li agradin especialment, d’aquest idioma?

La paraula most, per exemple. Un most és un pont. La cultura és, doncs, un most. També és molt bonica srce, que vol dir cor, i que es fa servir molt, per exemple, per referir-te a la teva parella. I la millor expressió, al meu entendre, és samo polako (“tan sols a poc a poc”). L’empren sovint al camp. Vol expressar que, encara que corris, sempre hi haurà feina, i que més val que facis les coses a poc a poc, tranquil·lament, feliç.

Què en destacaria, de la manera de viure, a Sèrbia i als Balcans?

He tingut ocasió de viatjar per quasi tots els Balcans, de nord a sud. La nostra visió d’aquests països ha estat molt condicionada pels mitjans de comunicació. I sí, evidentment, ha tingut les seves dificultats, en els últims 30 anys, però és una regió que mereix ser coneguda. La gent és extremament hospitalària. D’altra banda, viuen a un ritme diferent. M’agrada, per exemple, com celebren les coses els balcànics. Quan celebren, el més important és aquella celebració. Em vaig casar a Belgrad, i vam gaudir de tres dies de celebració. M’agrada la seva manera de fer pinya.

Des de fa uns quants anys, vostè viu a Barcelona. Com ha viscut el confinament, com a músic?

Doncs bé, com a músic, amb la banda ens hem trobat que teníem concerts als Emirats Àrabs, a la Xina, a Rússia, a Sèrbia i a Itàlia, entre altres destinacions, i malauradament no els hem pogut portar a terme. Encara que hi hagi ajuts, i que la situació de la pandèmia ens hagi agafat tan desprevinguts, quan et vols dedicar a l’art topes sovint amb la crua realitat, i et sents sol. Nosaltres, el que vam fer, va ser dedicar-nos a l’estudi, i a treballar molt, com a grup, per mirar de continuar endavant, de continuar creixent com a músics. No ha estat fàcil, ni per a nosaltres ni per a ningú. Quan les circumstàncies ho van permetre, vam fer una estada, en una residència artística, de la Fundació La Plana, a Manresa, en un lloc preciós, enmig del bosc. Hem mirat d’adaptar-nos i d’extreure la part positiva del confinament, però també hem trobat molt a faltar la música en directe. Per a nosaltres els concerts són aliment per a l’ànima.

El concert del dissabte 29 d’agost serà la primera actuació de la  Barcelona Gipsy balKan Orchestra a Tarragona, oi? Tot i que vostè ja hi havia actuat, amb altres artistes i grups.

Guardo molt bons records, de Tarragona, pel que fa a la part musical. Havia col·laborat amb músics com Conrad Setó, Paco Enlaluna, Roger Benet, Verguenza Ajena… També sovintejava la cerveseria Kennedy’s, ja desapareguda, on es feien jam sessions, i on vaig entrar en contacte amb la música celta, que m’anima molt. I no voldria oblidar-me tampoc del Conservatori, ni de l’orquestra de l’Institut Antoni de Martí i Franquès. Em fa molta il·lusió tornar a la meva ciutat, i actuar-hi amb el grup. Ens veiem al Camp de Mart!

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Clara Orozco / Jordi Oliver / Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>