Albert Mercadé Massó (Tarragona, 1988) és llicenciat en Periodisme i enginyer en Telecomunicacions, Màster en Comunicació Social i estudis de doctorat. Actualment és sotsdirector d’El Matí de Catalunya Ràdio, feina que compagina amb la docència i la recerca en periodisme i comunicació política a la UPF.

Abans havia treballat a Televisió de Catalunya, Tarragona Ràdio, la televisió TAC12 i al Centre de Cultura i Memòria del Born de Barcelona. Acaba de publicar els llibres I ara, què? Carta de navegació per la Catalunya de després del procés (Pagès Editors, 2019) i Del procés a la revolta (Pagès Editors, 2020).

Quan estudiava enginyeria en telecomunicacions s’imaginava ser algun dia el sotsdirector del Matí de Catalunya Ràdio?

No ho imaginava, però he de confessar que en certa manera ho somiava. No en El Matí de Catalunya Ràdio en sí, però sí que és cert que mentre estudiava telecomunicacions vaig prendre plena consciència que el que realment volia era intentar dedicar-me al periodisme. Els 18 anys són complicats per a tothom: per primera vegada comences a escollir camins que et condicionaran una part important de la teva vida i, com a mínim en el meu cas, ni estava preparat ni tenia la maduresa suficient per escollir bé. Mirant-ho ara, des de la distància, crec que va ser el meu primer gran fracàs. I, de la mà, el primer gran aprenentatge: a la llarga, només surt a compte fer allò en el que creus. Ara que he tornat a les aules des de l’altra banda, és l’únic consell que m’atreveixo a donar-los.

Abans d’aterrar a Catalunya Ràdio, no havia tingut una extensa vinculació amb el mitjà radiofònic. Com es que fa quatre anys va acabar davant els micròfons?

A nivell laboral, és cert que en aquell moment la ràdio no havia estat la meva especialitat. Havia fet coses a Tarragona Ràdio —una etapa que ara recordo amb molt d’amor perquè va ser una experiència molt bonica, l’equip humà que vam construir per fer el programa Toc de Castell— però poca cosa més. A nivell periodístic m’havia centrat més en la televisió (TAC12 i TV3) i havia fet coses de premsa escrita. Així que la realitat és que quan m’arriba la proposta de la ràdio va ser tot un repte.

Un programa de set hores diàries d’actualitat com el nostre és un equilibri entre llenguatge radiofònic i periodisme, que es reflecteix també en com es configura la nostra plantilla: n’hi ha que tenim un perfil més periodístic i orientat als continguts, i altres que dominen molt més el mitjà i que ajuden a que la translació de tot aquest contingut a l’antena es faci en les millors condicions de cara l’oient. Així que per mi aquests quatre anys han estat un procés d’aprenentatge impagable. A més a més d’habituar-me a navegar en un transatlàntic com és un programa com El Matí de Catalunya Ràdio, també ha estat un repte poder-me reconciliar amb el mitjà.

També he de dir, però, que més enllà de la feina, la meva vida sempre havia estat estretament lligada a la ràdio. Des de ben petit que sempre m’ha acompanyat arreu. Fixa’t si estava malalt de ràdio que em gravava en cintes de casset les transmissions dels partits del Barça que feia el Puyal i me les posava després una vegada darrere l’altra. Fins que gairebé me les sabia de memòria! I així fins el cap de setmana següent, que repetia l’operació. En aquella època el meu somni era treballar un dia en allò.

Els periodistes han estat un dels serveis essencials durant la pandèmia. Com ha viscut els darrers mesos com a treballador d’un servei públic?

Han estat setmanes complicades per a tothom, també per a nosaltres. Primer perquè, tot i ser servei essencial i no haver parat en cap moment de treballar, també vam haver d’implantar ràpidament mesures de protecció pels treballadors, per garantir la seva salut —prioritàriament— però també per poder assegurar la continuïtat de l’antena si algú de nosaltres s’infectava. Vam adaptar un petit equip que es va mantenir cada dia a la redacció, de manera presencial, però el gruix de la nostra gent va haver de marxar a casa i fer teletreball. Això, a la ràdio, no s’havia fet mai, ni tan sols imaginat. I d’un dia per l’altre vam haver d’implementar-ho com vam poder.

Més enllà d’això, han estat dies intensos, però bonics. Amb tothom confinat a casa, la ràdio es va convertir en un dels acompanyants més fidels per molta gent. La gent ens ho feia saber més que mai, es notava el caliu. Això era bonic i frustrant a la vegada, perquè t’adonaves que la gent necessitava informació i nosaltres tampoc podíem ajudar gaire a clarificar els escenaris, perquè tot era molt confús. Han estat setmanes de molta confusió, desinformació i incertesa, també per nosaltres.

Quins canvis s’han hagut d’introduir en les rutines de treball durant aquest temps? Creu que alguns han arribat per quedar-se?

Més enllà de totes les mesures de protecció individual, que això ha estat igual per tothom i a tot arreu, nosaltres també hem hagut de vetllar en tot moment per poder garantir la continuïtat del programa. Això, a la pràctica, volia dir preveure diversos plans per aplicar depenent de com i amb quina intensitat ens afectés el virus.

Finalment (toquem fusta), sembla que ens ha respectat bastant, però aquesta situació de semi-excepcionalitat va per llarg. Les eines de teletreball, els sistemes de connexió per veu digital, les redaccions descentralitzades… Tot això ha vingut per quedar-se, si més no durant un temps. I en certa manera, ho veig com un punt positiu: com a societat, anàvem molt endarrerits en termes de conciliació familiar, de productivitat, de valorar la feina feta i no les hores que un es passa a l’oficina… Espero que tot aquest sotrac ens serveixi per començar a posar-nos les piles en aquest aspecte.

Ara bé, una redacció és una cosa viva. Un pol de debat, de reflexió, de confrontar i buscar sempre els grisos. Això no ho podem perdre!

Amb una caiguda dràstica de la publicitat, com veu el futur del sector periodístic?

Tots els que en saben ens diuen que ve una època complicada per tothom. Evidentment, també pels mitjans, que sempre són el flanc més dèbil. Ens tornarà tocar a batallar com vam passar amb la crisi del 2008. No només dins el món periodístic, on confio que aquesta crisi ens agafi amb un model de mitjans més evolucionat i actualitzat del que ho estava llavors, sinó en tots els àmbits. Espero que haguem après dels errors del 2008 i ara sapiguem donar una resposta política i social a l’alçada. Sinó, la crisi la tornaran a pagar els de sempre.

I també hi vull posar una mirada positiva: crec que durant aquests mesos s’ha col·lectivitzat la importància i necessitat d’uns serveis públics forts i de qualitat, també en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Espero que no caigui ràpid en l’oblit.

Vostè és molt jove. Sovint es parla de les dificultats de les dones en el món laboral, però s’ha trobat algun entrebanc o ha hagut de justificar-se en alguna ocasió per ser “massa jove”?

Crec que no és un factor determinant en el nostre dia a dia. Però sí que és cert que si em comparo amb la mitjana d’edat de la gent que treballa a la CCMA, estic força per sota. Com tot, ser d’una altra generació té coses bones i no tan bones. He hagut de fer un esforç important per adquirir bagatge cultural d’èpoques en les quals jo no estava tant al dia del que passava al món. He hagut de treballar molt això i posar-me les piles perquè es notés el mínim possible el dèficit. Però, a la vegada, també puc aportar una visió diferent en alguns aspectes que també pot ser enriquidora per les generacions una mica més veteranes.

Crec que un programa tan ampli, divers i generalista com el nostre ha de pretendre que la gent que el fa sigui el més semblant possible a la societat a la que serveix, en totes les vessants possibles: social, territorial, generacional… és la via més directa d’acostar-se a la complexitat de tot el que ens toca explicar.

Periodista tarragoní a Barcelona, no podem evitar preguntar-li pel centralisme del qual s’acusa sovint als mitjans. És realment cert? Costa trobar espai per parlar de temes no urgents que no siguin de l’àrea metropolitana?

Barcelona (i voltants) són un eix social, polític i econòmic molt potent. A més de ser, amb diferència, el principal pol de població del país, també és el seu principal focus de poder. Com totes les capitals de país, aclapara gran part del reclam informatiu i mediàtic dels mitjans nacionals. Però això no ha de servir d’excusa per desatendre la resta del país. Catalunya Ràdio té una delegació molt potent que segueix tot el que passa a la zona, i nosaltres, com a programa, en això també hi estem intentant posar solucions. Un exemple: sembla que hi hagi una llei no escrita que digui que els periodistes de fora de Barcelona només els podem anar a buscar quan toca parlar de temes locals. És una de les coses que hem volgut reivindicar i posar remei al Matí. Ara tenim una xarxa de periodistes d’arreu del país —també de Tarragona— que venen al programa no només a parlar del seu territori, sinó de tot el que faci falta.

Com és la rutina d’algú que treballa en un programa matinal que comença a les 6 del matí i que ha publicat dos llibres en menys d’un any? Vostè dorm en algun moment?

Dormo menys del que hauria, perquè sóc poc disciplinat i sempre se’m fan les tantes quan arriba l’hora d’anar a dormir. La veritat és que el nostre horari és un tema recurrent, que acostuma a cridar l’atenció, però que intento defugir dramatitzar-ho. Tampoc dormen gaire els forners, el personal mèdic, els que tenen el torn de nit a una fàbrica, o en una benzinera… Nosaltres, al cap i a la fi, som uns privilegiats: tenim la sort de tenir una feina tan bonica com és despertar la gent del país i acompanyar-la quan arrenca el dia. Una cosa que penso al matí quan em poso davant el micròfon és que sóc la primera veu que sent la meva àvia cada dia quan es desperta. Vist així compensa, oi?

I al final, els periodistes el que fem és explicar històries. I a la ràdio sempre t’acaba faltant temps, fins i tot en un programa de set hores diàries. I aquí, els llibres són un bon format perquè permeten contextualitzar i explicar millor algunes coses. Els dos que he pogut publicar no són grans peces literàries —això sí que no hauria pogut ni sabut— sinó dues petites aportacions per posar un granet de sorra que ajudi a entendre el moment polític que estem vivint. Que, al cap i a la fi, és al que ens dediquem.

Etiquetes: , ,