Imma Pujol: “Haurem de defensar la cultura més que mai”

Bibliotecària, narradora de contes i integrant del col·lectiu Entret(r)es, defensa la lectura com un acte que uneix les persones

Imma Pujol (Piera) és integrant del col·lectiu de narradores de contes Entret(r)es, i des de fa una pila d’anys és també bibliotecària de la sala infantil i secció juvenil de la Biblioteca Pública de Tarragona. Hem conversat amb ella sobre la importància de la lectura, aquestes setmanes de confinament, i sobre els contes que, amb les seves companyes, han posat a disposició del públic, per canals telemàtics.

Com va anar a parar al món de la narració de contes per a infants?

Als anys noranta vaig entrar a treballar a la Biblioteca Pública de Tarragona, i va haver-hi un moment que em van oferir si volia estar a la secció infantil i juvenil. A partir d’aleshores, una cosa va portar l’altra. Jo no m’ho havia plantejat mai, tot i que sí que he fet teatre des de ben petita, i també havia cantat i havia col·laborat a la ràdio del meu poble, i el cert és que vaig descobrir tot un món, amb la narració de contes. Més endavant, quan ja feia temps que també participava en activitats d’aquesta mena fora de la biblioteca, vam iniciar, amb la Rat Cebrián i la Carme González, el projecte Entret(r)es, per mitjà del qual hem ofert, juntes, durant aquests anys, contes a domicili.

Com va sorgir la iniciativa? Ara l’han adaptat a la situació de confinament, oi?

Sí, ara l’hem hagut de repensar. Estem experimentant, tots plegats, amb aquesta aventura de les alternatives virtuals. He de dir, no obstant, que nosaltres trobem molt a faltar la presència del públic. Ens agrada estar a la seva vora i captar les seves reaccions, que de vegades fins i tot ens porten a canviar el curs de la narració.

La iniciativa dels contes a domicili va sorgir, pels volts de 2013, amb Entret(r)es, del propòsit que les famílies poguessin gaudir també de la narració de contes des de casa. Aquesta manera de plantejar-ho permet que els contes prenguin un toc molt intimista. És una experiència molt bonica de viure. Per als infants és com si arribessin els Reis d’Orient, en el sentit que es creen una expectació i uns vincles.

La idea és que nosaltres ens desplacem, narrem un seguit de contes i, prèviament, pactem amb la família què ens vol donar a canvi. El nostre guany, per tant, es fonamenta en el bescanvi. En l’actualitat, però, com que no ens podem desplaçar als domicilis, contem contes de manera telemàtica. N’hem penjat uns quants pensats per ser escoltats, de tal manera que no s’hagi d’estar pendent de cap pantalla.

I com seleccionen els contes que conten, en aquestes trobades?

Bé, cadascú ja té el seu repertori i les seves preferències. L’important, però, d’entrada, és que siguin contes que a tu t’agradin. Si una història no t’interessa és molt difícil que la puguis transmetre amb emoció. El nostre paper, com a narradores de contes, consisteix a ser intermediàries entre la literatura i els oients.

Sembla que, amb el confinament, la lectura hagi pres més rellevància, a l’hora d’entretenir els fills, i d’educar-los, oi?

Sí, perquè la cultura ens uneix, i ens distreu, i ens convida a viure d’altres vides. Si tens família, la lectura és una manera de compartir, de crear un lligam. Perquè després de la lectura segurament també en continuareu parlant. A mi m’ha passat amb els meus fills, amb qui, darrerament, hem llegit, en veu alta, una trilogia de literatura fantàstica. I es pot dir que hem fet un viatge junts, resseguint allò que els passava als personatges.

Té raó que sovint pensem només en la lectura com un acte individual, relacionat amb la solitud, però també és un fet social.

Exacte. La lectura també pot ser compartida, i de fet és important que ho sigui, sobretot en edats més primerenques, però també en els adults. Crec que és bo regalar als infants i joves estones de lectura. Quan contes un conte, estàs creant un vincle amb les persones que t’escolten. Tu et converteixes en el llibre, en la línia de la mediació que dèiem abans.

Sempre parlem dels bibliotecaris, dels llibreters, dels autors, dels editors, però les famílies també són fonamentals. Perquè la resta no hi som, durant el dia a dia, a casa. Per això també crec que és clau que els infants vegin, entre d’altres, que els adults també llegim.

Com ha viscut aquest context derivat de la propagació de la Covid-19, com a bibliotecària?

Bé, jo crec que no ens hauríem imaginat mai que, així, de cop, es podrien tancar totes les biblioteques. Ha estat un canvi brusc que ha despertat molta incertesa, com en la resta d’àmbits de la nostra vida. Cal tenir en compte, a més a més, que les biblioteques són un servei en el qual té molt de pes la presència de les persones, encara que també tinguem espais virtuals com el servei de préstec de llibres electrònics, l’eBibliocat.

El que hem intentat, per exemple, des de la sala infantil i juvenil de la Biblioteca Pública de Tarragona, ha estat donar a conèixer i difondre, per mitjà de les xarxes socials, activitats literàries i jocs en família. Aquesta setmana, coincidint amb la celebració de Sant Jordi, sense anar més lluny, hem divulgat “El Serrallo, un lloc de conte”, que és un dels projectes que hem portat a terme en els darrers anys, en complicitat amb el Museu del Port, i que ens ha servit per elaborar contes que guardin relació amb la mar i el barri marítim.

Creu que n’aprendrem alguna cosa, d’aquesta crisi, respecte al paper de la cultura en les nostres societats?

Bé, com a mínim és veritat que aquesta situació ens portarà a repensar les coses. Després del confinament, haurem de tornar a “consumir” cultura, i crec que haurem d’apostar per tot allò local. De la mateixa manera que diem que consumim quilòmetre zero, vull pensar que ens adonarem que hem d’ajudar els nostres llibreters, els nostres cinemes, els nostres teatres, els nostres artistes, etc. Jo penso que sí que es farà aquest canvi. El sector cultural quedarà molt tocat, després de l’emergència sanitària, i la gent que de debò se l’estima hi ajudarà. La cultura forma part de nosaltres, i contribueix a explicar qui som i com som. No podem esperar només que, després de tot plegat, arribin ajuts econòmics de les institucions. Nosaltres ens hi haurem d’implicar, i haurem de defensar la cultura més que mai.

En el seu entorn professional, ha detectat fets que consideri que conviden a l’esperança?

Sí, jo crec que tot això ens ensenyarà a valorar més les coses. Ja han sortit iniciatives com la de comprar a les llibreries locals. En el cas de les biblioteques, ens estem ressituant. També sorgiran moltes propostes per mantenir l’activitat. Enyorem molt els nostres usuaris, i crec que ells també ens enyoren. Em preocupen, però, aquelles persones que no són presents a les xarxes, i que potser tampoc no disposen d’una biblioteca personal a casa, aquells infants que venien cada tarda a la biblioteca, i que no sé on deuen ser. La part positiva és que s’està veient molta solidaritat, i crec que la majoria ens sentim en un mateix vaixell.

 

Text: Enric Garcia Jardí

Fotografies: Cedides

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>