Lluís Miquel Hurtado (la Canonja, 1986) va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV), per acabar llicenciant-se a la Universidad Rey Juan Carlos.

Després d’un temps treballant com a editor de vídeo a Madrid, va deixar la feina i va marxar a Istanbul (Turquia) per treballar com a periodista freelance. Ha cobert les protestes de Gezi de 2013, el cop d’estat de 2016, la guerra de Síria, el conflicte kurd, la crisi de refugiats a Lesbos o l’ofensiva contra l’Estat islàmic, entre d’altres.

Des del 2017 viu a Teheran (Iran), des d’on col·labora principalment amb El Mundo, però també ho fa per per Rac 1, el Diari Ara, Cuatro, Hispan TV i 5W.

Quan se li pregunta com es defineix, respon que no creu en el periodista com a protagonista d’un espectacle, sinó com a eina per transmetre realitats alienes als espectadors.

Quins són els principals reptes amb què es topa un periodista a l’Orient Mitjà?

Les eines bàsiques del periodista s’apliquen a qualsevol lloc. Habitualment em trobo havent de cobrir les anomenades breaking news, és a dir, esdeveniments de darrera hora, però també he de buscar històries que interessin als lectors i, en aquest cas, és on puc trobar-me amb més o menys dificultats a l’hora de treballar.

Li és molt díficil treballar?

Molts dels països on treballo estan sumits en conflictes armats o polítics, i això, evidentment, afegeix certa dificultat a l’hora de treballar. El més complicat és gestionar les passions, perquè en un conflicte sempre estan a flor de pell.

Com es gestionen aquestes circumstàncies a l’hora de treballar?

En un conflicte sempre hi ha molts interessos i has de saber moure’t entremig per poder fer la teva feina amb rigor i professionalitat. És habitual que hi hagi actors que pressionin a les fonts, la gent té por a dir o fer segons què… Però, realment, no és res extraordinari perquè pressions a les fonts informatives n’hi ha a Síria, però també a Tarragona. Evidentment, als llocs on hi ha conflicte poden ser més exagerades, però la feina del periodista, en un lloc o en un altre, sempre és intentar reflectir la realitat.

Com treballa un periodista freelance en aquesta zona del món?

La majoria de vegades treballo sol, tot i que en certes ocasions necessito el suport d’un traductor o bé d’un fixer, que és una persona que ajuda amb la producció d’entrevistes o a buscar contactes.

Tot i això, aquests darrers anys he après turc i persa i els puc parlar d’una forma, més o menys, fluïda per moure’m sol sobre el terreny. Ara bé, en moltes ocasions un estranger no genera la confiança suficient a les fonts si treballa sol i, en aquests casos, necessito el suport d’algú local.

Creu que la seva feina té l’impacte necessari en la societat?

Un dels meus objectius és que la gent reaccioni davant de certes realitats, però, per exemple, amb la cobertura del conflicte a Síria no hem aconseguit l’impacte que calia.

Per què? No se n’ha parlat prou?

No s’ha reaccionat. Síria ha estat una atrocitat immensa. La crisi migratòria, els atacs químics… Síria ha estat un camp de batalla d’interessos geopolítics i ningú ho ha parat; al contrari, s’han generat reaccions de rebuig a la immigració, per exemple.

El gran fracàs de la humanitat ha estat que la guerra de Síria hagi durat tants anys i encara em costa d’entendre com la gent s’ha cregut moltes de les fakes news que han corregut aquests darrers anys.

Potser és que a occident vivim cada dia en una bombolla més gran…

Europa fa temps que viu en un estat de certa tranquil·litat, però com a periodista crec que tinc el deure de recordar a la gent que el que ha passat a Síria pot passar demà a casa seva. Explicar la guerra de Síria és explicar la nostra pròpia realitat. L’esser humà necessita crear conflicte per interessos, cosa que ha passat al llarg dels anys. La feina del periodista és recordar que això pot passar en qualsevol moment.

Com l’afecta la precarietat laboral que viu avui en dia el sector periodístic?

Suposo que com a la majoria de periodistes. L’únic que m’he trobat és que el periodisme de conflicte és un dels grans oblidats de les redaccions. No existim dins de les escales salarials dels mitjans i molts periodistes freelance han d’exercir el periodisme com una segona feina o bé treballar per molts mitjans amb l’elevada càrrega de feina que això suposa en moments determinats.

Quina solució proposa per millorar el sector periodístic?

Cal una aliança amb els usuaris. El periodisme és un servei públic, però només pot ser de qualitat si els usuaris estan disposats a pagar per consumir periodisme.

Text: Laia Díaz
Fotografia: Cedida

Etiquetes: ,