Maria Roig: “Aquesta Santa Tecla és important demostrar que la cultura és segura i que, malgrat tot, es poden fer coses”

Maria Roig Alsina (Tarragona, 1982) és cap de comunicació del Festival Ja Veus, del certamen Portautors organitzat pel Teatret del Serrallo i de l’Escola de Lletres de Tarragona, on també porta la gestió i imparteix classes de creació literària.

La seva feina va a cavall entre la comunicació, les lletres i el cinema, i concretament en l’escriptura de guions. Aquest 2020, per exemple, ha estat la guionista de l’anunci del Concurs de Castells, i ha dirigit el documental històric Concurs 1970. El desafinament Nens-Vella, que s’estrenarà el pròxim dilluns 21 de setembre al Teatre Auditori Camp de Mart.

La Maria Roig és la Tuitaire Convidada de Santa Tecla d’enguany, de manera que, des del compte de Twitter de Tarragona Cultura, ens mostrarà la seva festa major, una festa major especial per a ella, però que haurà de viure adaptant-se a les circumstàncies actuals. Les piulades que ella farà aniran signades amb les sigles del seu nom: MRA, i així és com podreu distingir-les de les més institucionals.

Què té previst ensenyar-nos d’aquesta Santa Tecla tan peculiar que ens ha tocat viure?

Trobem-hi el costat positiu: per primera vegada crec que podré anar a gairebé tots els actes del programa! La meva idea és poder veure i copsar l’esforç que tothom ha fet perquè Santa Tecla sigui possible. L’Ajuntament i les entitats estan demostrant que la cultura és segura i que, malgrat tot, es poden fer coses. Evidentment, segur que es podria fer millor, però també molt pitjor. L’opció fàcil és no fer res, però és d’admirar que la gent organitzi esdeveniments en una època tan complexa i que la ciutat hagi apostat per mantenir la festa major.

D’aquí pocs dies estrenarà un documental sobre el Concurs de Castells. Què ens hi trobarem?

Quan la Biennal del Concurs de Castells i l’Ajuntament en van fer l’encàrrec, partíem de la idea inicial que havien tingut en Guille Soler i en Jordi Crespo que volien explicar què havia passat a l’edició del Concurs del 1970.

Ens vam plantejar fer una peça d’uns 30 minuts, que fos una fusió entre el món periodístic i el meu món, que és més artístic, però de seguida vam veure que mitja hora se’ns quedava curta i que seria massa difícil explicar que havia passat en aquell Concurs. Era millor aprofundir en un tema i no passar de puntetes per molts i, de seguida, vam veure que la pugna entre la Colla Vella de Valls i els Nens del Vendrell havia estat el més destacat.

Aquell Concurs va marcar un abans i un després en la història del certamen…

Cert. I quan vaig transcriure les set hores que teníem de declaracions me’n vaig adonar que hi havia moltíssimes coses que no es podien quedar fora. El Concurs té sentit quan saps totes les històries que hi ha darrere.

El 2019 va començar a fer castells amb els Xiquets de Tarragona. Una temporada i parada obligada. Com ho ha portat?

Vaig entrar a la colla després d’haver fet diversos treballs relacionats amb l’àmbit casteller que em van fer enganxar a aquest món. M’ho passava molt bé i ara em fa com una mica de ràbia haver hagut de parar. Tinc 38 anys i quan tot torni a arrencar ves a saber si podré seguir fent de crossa. El que tinc clar és que la tornada no serà gens fàcil per a cap colla. La gent que està enamorada dels castells hi tornarà amb ganes, però serà molt complicat tornar on estàvem.

Com ha afectat la pandèmia a tots els seus plans en l’àmbit cultural?

La pandèmia ens va enxampar de ple enmig del festival Ja Veus. Portàvem una setmana i encara en quedaven quatre més, amb tot el que això comporta organitzativament i econòmicament. D’altra banda, les classes de l’Escola de Lletres van quedar bloquejades, però, per sort, aviat van començar les classes online i crec que això ja ha arribat per quedar-se. A més, el documental del Concurs va estar aturat durant tres mesos, així que ens ha tocat córrer una mica ara al final.

Durant el confinament molts artistes van oferir concerts o actuacions de forma gratuïta per les xarxes, creu que això ha estat positiu o encara ha malmès més a l’àmbit cultural?

El problema principal està en què, com a societat, no tenim la consciència que la cultura s’ha de pagar i que és un motor econòmic en què la gent s’hi guanya la vida. Que la cultura regali cultura per ajudar a passar el confinament és quelcom positiu, el problema ve quan la gent es planteja que “si el mateix artista no hi posa un valor, per què he de pagar?”. Això ho veiem, per exemple, quan la gent reserva entrades gratuïtes i no hi acaba anant. No li dona valor i això és una de les coses que em fa patir d’aquestes festes de Santa Tecla…

Text: Laia Díaz
Fotografia de portada: Andrea Eidenhammer