Enric Garcia Jardí: “El periodisme hauria d’allunyar-se de les tertúlies sorolloses i abordar la complexitat del món que ens envolta”

Va néixer el 27 de maig del 1992 a Tarragona i viu a la Part Baixa de la ciutat. Li agrada escoltar música, llegir, escriure i organitzar esmorzars i dinars amb els amics. És periodista i diu que el millor de la seva feina és que l’obliga a escoltar les persones. I es nota que ho és, i dels bons, perquè, així, només començar l’entrevista, ja fa una afirmació d’aquelles que sorgeixen d’una ment reflexiva i analítica i que es converteix en tota una declaració de principis: “Crec que el periodisme hauria d’allunyar-se dels fanatismes i les tertúlies sorolloses i abordar, des de l’ètica professional, la complexitat del món que ens envolta, que és ple de matisos.”

Apassionat de la seva professió i gran coneixedor de la realitat cultural i social de Tarragona, l’Enric Garcia Jardí, també mulasser i escriptor, serà El Tuitaire Convidat de Santa Tecla. A través del compte de Twitter de Tarragona Cultura, ens mostrarà la “seva” festa major, la manera com ell la viu i l’entén. Les seves piulades aniran signades amb les sigles del seu nom: EGJ, i així és com podreu distingir-les de les més institucionals.

Avui li hem fet una entrevista que, de ben segur, us enganxarà…

Explica’ns un moment de la teva vida laboral que hagi estat especialment intens i motivador.

En tinc un per a cada adjectiu. Les visites a la presó de Tarragona, mesos abans que els convictes fossin traslladats al centre penitenciari de Mas d’Enric, van ser intenses i també reveladores. Crec que em van ajudar a posar-me una mica en la pell dels presos i a conèixer la història de lluites de la COPEL. D’altra banda, va ser motivador saber que un article que vaig redactar l’any 2013 sobre l’Escola Sant Salvador va servir perquè la iniciativa de mantenir obert el menjador durant el mes de juliol rebés el suport econòmic d’unes quantes persones. Quan me’n vaig assabentar vaig tenir la sensació que la meva feina, almenys aquell dia, havia tingut sentit.

Què és per tu el periodisme i com creus que ha de ser? El defineixes com un gènere literari?

El periodisme, segons la meva opinió, està relacionat amb la curiositat de saber i la passió per explicar el que passa al nostre voltant. La primera part de la resposta converteix el periodisme en una professió que pot ser molt enriquidora per al qui l’exerceix, i la segona evidencia la responsabilitat social enorme que tenim com a professionals.

La vella escola encara parla de vegades d’objectivitat, però jo prefereixo fer referència a l’ètica, l’honestedat i el respecte per la pluralitat. També trobo que hem d’intentar ser més curosos en l’ús de la llengua.

Prefereixo no endinsar-me en la qüestió dels gèneres literaris, però sí que considero que la relació entre periodisme i literatura és, ha estat, i espero que continuï sent fructífera. Seguint l’exemple del Nou periodisme, m’agrada molt utilitzar tècniques pròpies de la literatura de ficció en els meus textos periodístics. De fet, crec que hauria d’arriscar més, en aquest sentit.

En els darrers anys el periodisme ha experimentat canvis profunds. Com veus l’estat actual de la professió? En què ha canviat principalment?

Delicat, des de diversos punts de vista. Per començar, les condicions laborals de bona part dels periodistes són humiliants. Em consta que hi ha empreses del sector que paguen 700 euros per una jornada completa. El problema és que estem psicològicament derrotats. M’hi incloc. Els voltors que publiquen ofertes com aquesta reben cada setmana els currículums de professionals que, com és comprensible, necessiten desesperadament un lloc de treball. Com sempre, uns pocs explotadors es beneficien de les dificultats per subsistir de la majoria.

En la darrera dècada, els canvis tecnològics han afectat el model de negoci dels mitjans de comunicació. La crisi econòmica també ha contribuït al desconcert generalitzat. El periodisme, malgrat unes poques però esperançadores excepcions basades en la subscripció, és cada vegada més depenent de les subvencions i de la publicitat. En aquest sentit, tots hi sortim perdent. En l’àmbit digital, la bogeria per rebre visites també ens ha fet molt de mal. A què carai juguen determinats mitjans locals publicant notícies a la xarxa sobre collonades que passen a Texas? L’obsessió per la immediatesa també té efectes negatius: l’objectiu no hauria de ser esdevenir el primer a publicar, sinó ser el millor. Finalment, trobo a faltar que els mitjans siguin més plurals, que esdevinguin espais de reflexió i debat i no pas la veu dels convençuts que només volen llegir els seus dogmes reflectits en una pantalla o un paper.

Penso que hem de ser molt crítics amb la professió. Ara bé, també és molt fàcil demonitzar la figura del periodista mentre desconeixes el context en què treballa i cliques compulsivament notícies amb titulars sensacionalistes. La ciutadania ha d’entendre que apostar pel periodisme independent i de qualitat té un cost econòmic, però que no apostar-hi té un cost democràtic.

Quins són els temes que més t’agrada tractar en els teus articles?

En aquests anys, he gaudit moltíssim redactant cròniques i reportatges sobre temes històrics, socials i culturals vinculats als barris de Ponent. El periodisme m’ha ofert l’oportunitat de creuar més sovint el riu Francolí, i crec que això m’ha permès enriquir la meva manera d’entendre la ciutat i la catalanitat.

L’àmbit de la cultura és un dels que més has tractat en la teva obra periodística. Després de parlar de molts dels seus aspectes, quin diagnòstic faries de la cultura a Tarragona?

Ostres, és una pregunta molt interessant i, alhora, molt difícil de respondre. D’entrada, penso que tenim la sort de comptar amb nombroses associacions que, amb determinació i esforç, fomenten la vida cultural de la ciutat. Ara bé, sembla que amb això no n’hi ha prou.

En l’àmbit polític, trobo que fa dècades que arrosseguem mancances. Potser perquè, al meu entendre, els projectes estratègics de ciutat no han estat els més encertats. Jo vull viure en una Tarragona que aposti, per exemple, per una bona xarxa de biblioteques, una programació musical atractiva i una Casa de la Festa en condicions, i no pas en una ciutat que construeix aparcaments tan intel·ligents que són inútils i que gasta diners i energies en celebracions esportives que de moment ben poc han repercutit en la ciutadania, més enllà d’haver de suportar un ridícul espantós.

Dit això, tampoc no crec que s’hagi d’assenyalar en una única direcció per intentar millorar la nostra vida cultural. La societat també hi té molt a dir. Durant una època, vaig cobrir força presentacions de llibres, i sempre m’hi trobava el mateix cercle reduït de persones. També m’ha sabut molt de greu assistir a concerts d’artistes reconeguts internacionalment en un Camp de Mart mig buit. La gent es lamenta, aquí i arreu, quan, per exemple, les llibreries i les sales de concerts tanquen, però quin compromís hi tenen, mentre aquests llocs malden per sobreviure?

I, d’entre totes les entrevistes que has realitzat, quina o quines destacaries? Hi ha algun personatge que t’hagi impactat especialment?

He tingut la sort de conèixer persones molt interessants. Recordo amb afecte, per exemple, les converses amb Francesc Xammar sobre política, religió i filosofia, les entrevistes al “tascaman” Eduard Boada, la visita d’una exposició sobre el patrimoni literari de la ciutat amb l’escriptor Joan Cavallé, les opinions sobre la festa major tarragonina de Jordi Bertran, les reflexions de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre la història i l’evolució de l’independentisme català, l’entrevista al periodista Antoni Batista sobre la relació entre la música i la política… No sabria escollir un únic personatge!

Recentment has guanyat un dels premis literaris més prestigiosos de Catalunya, el Recvll, en la modalitat de periodisme. Què ha significat per tu rebre aquest guardó?

Ha representat una empenta per no defallir i continuar dedicant-me al periodisme. En el fons, comprenc l’opció dels col·legues que es passen al bàndol dels gabinets de comunicació, sobretot a partir de determinades edats. La gent vol una estabilitat que avui dia les empreses del sector periodístic no solen garantir. Però jo, de moment, no em veig treballant en un gabinet. M’agrada trepitjar carrer, passar desapercebut entre la multitud, buscar els detalls amagats i, sobretot, sentir-me lliure per explicar als lectors les històries que a mi també m’interessen.

I aquest any, a més, has publicat un publicat un llibre sobre Francesc Xammar. Què és el que més t’ha sorprès d’aquesta figura tan estimada?

Sí, l’hem escrit el periodista Ricard Lahoz i un servidor. De Xammar en valoro la voluntat ferma de ser coherent, el respecte per les opinions discrepants i el compromís social i polític. Em va sorprendre que tingués una mentalitat tan oberta en qüestions com ara la diversitat religiosa. Ens calen més Xammar, dins i fora de l’Església.

Quins aspectes de Santa Tecla són per a tu els més atractius?

Els actes tradicionals, com ara el Seguici Popular i les actuacions castelleres, i també aquelles estones festives que són més íntimes, que les entitats viuen en petit comitè. En el cas de la Mulassa, per exemple, penso en l’emoció compartida durant els minuts previs a la Baixada de l’Àliga, o l’ambient de l’esmorzar del 23 de setembre pel matí.

I quin és l’acte que no et perds cap any?

Doncs enguany crec que em perdré, per motius laborals, un dels moments que més m’emociona de la Festa Major, que és el Toc de pregó. També m’agrada moltíssim la calma que es respira el dia 23 de setembre pel matí, a l’Anada a ofici.

Ets autor del llibre La Mulassa de Tarragona. Explica’ns una mica com va ser el procés de construcció d’aquest volum.

El llibre va néixer com a treball de recerca de batxillerat a l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i és el fruit de l’empenta de la professora Anna Gispert, que en va ser la tutora. Es tracta d’una monografia sobre la Mulassa de Tarragona, que recull els estudis que abans n’havien fet Joan Salvat i Bové, José Sánchez Real i Jordi Bertran, i que intenta explicar el procés de recuperació històrica de la bèstia. Quan va sortir a la llum jo era molt jovenet, i tinc clar que ara l’escriuria d’una altra manera, però, no obstant això, va ser una experiència de la qual em vaig endur moltes lliçons i que em va obrir algunes portes.

Crec que encara queden moltes coses per explicar de la història i la vida social de l’associació. Em consta, en aquest sentit, que el mulasser Josep Veciana està treballant en un documental que vol abordar totes aquestes qüestions en profunditat.

Què hi veus de positiu i de no tan positiu en l’entorn 2.0? Hi ha una xarxa social que t’agradi especialment i alguna, també, que et desagradi especialment?

Hi veig de positiu, per exemple, que les persones hi poden compartir articles, opinions, interessos, etc. El problema és que en algunes xarxes socials com Twitter sembla que el soroll s’amplifiqui, i és complicat destriar el gra de la palla. D’altra banda, en altres aplicacions com Facebook i Instagram, em preocupen el narcisisme, la cosificació i les frustracions que pugui comportar la confusió entre el món virtual, on sembla que tothom té infinitat d’amics i sempre riu d’orella a orella, i la vida quotidiana, que és molt més crua. No ho dic des de la tribuna. Soc usuari de totes aquestes xarxes i ben sovint em pregunto per què hi publico determinades coses. Com a periodista, segueixo amb interès Twitter, tot i que també m’agraden molt els perfils d’Instagram que combinen fotografies amb textos una mica elaborats.

Ens podries recomanar 5 perfils de Twitter que són interessants de seguir des del teu punt de vista?

Per descomptat!

1. @malditobulo: és un perfil que es dedica a desemmascarar notícies falses.
2. @portaenrere: és el perfil d’un mitjà de comunicació tarragoní que es dedica al periodisme d’investigació.
3. @fetatarragona: és el perfil d’un mitjà de comunicació local que aposta pel periodisme a foc lent.
4. @rodamots: és una xarxa que envia cada dia un mot als seus subscriptors.
5. @futbolproletari: parla de clubs humils i alternatius que solen tenir alguna implicació política d’esquerres.

Ens pots avançar els actes i temes sobre els quals piularàs des de @TGNCultura?

Intentaré relatar com vivim la festa els mulassers i, per tant, piularé segur sobre els actes en els quals participa la Mulassa. També assistiré a uns quants concerts, com el que organitza La Terrasseta el dissabte dia 15 de setembre, i miraré de seguir la Santa Tecla gastronòmica. També vull fomentar la participació fent alguna pregunta o enquesta.

Vols afegir alguna cosa que creguis oportuna?

Que tinc moltes ganes que comenci la Festa Major!

Moltes gràcies, Enric, per les teves paraules inspiradores. Recordeu que podreu seguir les seves piulades com a #ElTuitaireConvidat des del perfil de @TGNcultura, on signarà els tuits amb les sigles EGJ. Bona festa!