Joaquim Mallafrè estima la llengua catalana i el món de la traducció. Així es referma des de fa més de quaranta anys en la seva trajectòria professional. Ell és l’artífex d’haver traduït al català Ulisses, de James Joyce. La traducció del clàssic de l’escriptor irlandès es pot considerar una de les fites més rellevants del traductor, nascut a Reus l’any 1941, però no l’única. En el seu currículum professional s’hi comptabilitzen infinitat de traduccions literàries, la gran majoria procedents d’autors anglosaxons. També té una destacada vinculació amb la docència i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Pel conjunt de la seva carrera Mallafrè serà guardonat aquest dissabte, en el marc del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, amb el primer Premi Montserrat Abelló a la trajectòria en el camp de la traducció.

Ulisses i els acudits catalans

Quan Mallafrè es va interessar per Joyce i l’obra Ulisses durant la seva època d’estudiant, la seva publicació estava prohibida en molts països. Va haver de cercar alguna versió sud-americana a les rebotigues de Catalunya. Anys després, el 1981, el traductor començava a versionar-lo en català. “El valuós d’Ulisses és veure les coincidències que van fer revifar la meva cultura popular”, expressa el traductor. Així, recorda que conté expressions que “coincideixen amb acudits catalans” i també referma la doctrina catòlica de Joyce, en la qual se sent molt identificat, i el paral·lelisme polític d’Irlanda i Catalunya. Mallafrè creu que van ser “elements extraliteraris que realment m’hi van apropar”.

Curiosament, James Joyce va escriure Ulisses durant set anys i Mallafrè va trigar el mateix temps en traduir-lo al català. Tot i això, durant els dos primers anys va ser “un treball d’estiu”, ja que les classes a l’institut i a la Universitat Rovira i Virgili no li permetien invertir-hi més temps. Les xifres de la traducció de l’obra al català parlen per si soles, amb més de 15.000 exemplars venuts.

Joaquim Mallafrè, amb la versió original d’Ulisses, de James Joyce

Mallafrè opina que una de les claus de la traducció és “identificar-se amb l’obra” i trobar coincidències de llenguatge i concepció “que et resultin familiars”. En aquest sentit, explica que la traducció, no només la d’Ulisses, representa una “certa recuperació d’una llengua, el català, destinada a desaparèixer en el meu futur professional”. “Parlem d’una llengua popular, cultura i literaris”, rebla.

El seu estimat català

Joaquim Mallafrè s’ha dedicat bàsicament a la traducció de llibres anglosaxons. A més d’obres de Joyce, n’ha traduït de Samuel Beckett, Harold Pinter, Henry Fielding, Laurence Sterne, Rudyard Kipling i John Osborne, entre altres autors. Ho ha fet per dos factors. Perquè dominava l’idioma i s’hi sentia còmode i “perquè existeix una quantitat d’informació bibliogràfica extraordinària”. Tot i això, el lingüista reusenc no s’oblida de la seva estimada llengua catalana quan diu: “Tenim una infraestructura cultural que no està a l’abast de totes les llengües”.

La seva estima vers el català es referma durant la conversa. “El meu interès és sentir-ho en català a partir d’una altra llengua, l’anglès sobretot, i així és quan m’ho sento meu”, explica amb orgull. Així mateix, més enllà del català normatiu, creu que l’ha ajudat, i molt, “el català del barri on he viscut”, el qual el va ajudar a aprendre “un llenguatge natural i elaborat a la vegada” i tenir una visió “més completa que quan adquireixes un idioma per la via acadèmica”.

Mallafrè té clar que “el català era molt més viu del que ens pensem, en una certa època on hi havia molta repressió”. “Els pagesos trepitjàvem raïm en català”, bromeja. “A voltes s’ha substituït més el català en democràcia que no pas durant el franquisme”, crítica de forma rotunda.

La llista de traduccions de Joaquim Mallafrè és inacabable. Un treball de fons sembrat al llarg dels anys. Cada traducció és diferent? “Qui marca el pas és l’autor”, comenta. Així, explica que l’escriptor és qui imposa l’estil, tot i que “sempre hi ha una contribució personal que no pots evitar”. A Mallafrè li agrada incloure expressions vives de la llengua normalitzada, però amb “una base vital del que he après al llarg dels anys amb el meu català”.

Mallafrè, amb la darrera edició d’Ulissses, a la dreta

Fa quaranta-un anys que Mallafrè va efectuar la traducció catalana d’Ulisses. Considera que amb el pas dels anys, el sector ha innovat des d’un punt de vista tècnic. La traducció del llibre de Joyce la va fer amb una ploma estilogràfica del número 22 i fent les correccions a mà. “Ara ho faig tot amb l’ordinador i puc corregir sobre la pantalla”, diu. Mallafrè, però, encara manté el vessant romàntic i, per exemple, fa les correccions de poesia a mà. A més, pensa que els criteris també han variat durant aquest gairebé mig segle i fa valdre la forma “de veure les obres des d’un punt de vista de l’evolució de la persona”.

Una dedicació plena a la docència

Fa pocs dies que Joaquim Mallafrè ha acabat la seva darrera traducció: Les confessions del senyor Harrison, una obra d’Elizabeth Gaskell basada en una tendra història d’amor i equívocs a l’Anglaterra rural victoriana. Una novel·la, tal com defineix ell mateix, “molt diferent d’Ulisses i encerclada dins d’un altre àmbit literari”. D’aquesta forma, Mallafrè també posa èmfasi en les “virtuts camaleòniques” del traductor per treballar diversos estils.

Òbviament, el protagonista d’un llibre és l’autor. De vegades, la figura del traductor queda en un segon pla tot i que, segons Mallafrè, “hem aconseguit avançar i el seu nom ja consta a la portada”. Així, Ulisses va ser de les primeres obres en què va constar el seu nom a la primera pàgina. Les editorials cada cop donen més importància a aquesta tasca. “El nostre mèrit és transmetre fidelment totes les connotacions de la publicació i de l’autor”, diu.

Cal no oblidar la faceta en la docència del traductor. La valora “com una dedicació vital i l’activitat central de la meva vida”. Sigui al batxillerat o com a professor de la URV, Mallafrè n’extreu infinitat “de coses gratificants”. També és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i comenta que entrar-hi va ser de forma inesperada. De fet, va ser un dels primers traductors de la corporació acadèmica. “Que es considerés que jo aportava una tasca positiva a la llengua, em va omplir de gratitud”, rememora.

Un guardó honorífic per la seva trajectòria

Més enllà de les traduccions, Mallafrè ha reflexionat sobre l’activitat de traduir, en obres com Llengua de tribu, llengua de polis, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1993). A més, el 1998 li va ser concedida la Creu de Sant. Jordi.

Joaquim Mallafrè rebrà aquest dissabte el guardó Montserrat Abelló per la seva trajectòria en traducció, en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona.

Aquest guardó, s’afegeix com a novetat als reconeixements de novel·la Pin i Soler, de traducció Vidal Alcover, i de narrativa breu Tinet. És de caràcter honorífic i destinat a reconèixer un traductor o traductora amb una llarga trajectòria en aquesta activitat. “Estic sorprès i, més enllà del reconeixement institucional, vull remarcar que el guardó prové d’antics alumnes que consideren que contribueixo positivament en la seva activitat literària”, expressa Mallafre, molt emocionat.

Text i imatges: Josep Gallofré

Etiquetes: , , , , , ,