“Tots podem fer fotos, però intentar transmetre alguna cosa més ja és més difícil”

El concurs Mirades de Tarragona va descobrir l’any passat el talent fotogràfic de Carles Llop, fins al punt que va guanyar-ne tres edicions (Tarraco Viva, Sant Joan i Santa Tecla). Quan parles amb aquest responsable d’una empresa de ciments, t’adones de la seva passió per la fotografia, afició que comparteix amb la música i que combina tan sovint com pot. Mentre gaudim de les seves imatges com a El Fotògraf Convidat de Tarragona Cultura aquest mes de maig, intentem esbrinar com ha polit aquest talent.

Et podem seguir fent moltes fotografies d’actuacions musicals. És complicat reflectir les emocions d’un concert en una imatge?

Fer fotos de concerts és difícil pel tema de la llum i les sales de Tarragona no ajuden gaire en aquest sentit. Intento no centrar-me tant en el contingut sinó en el que fa la gent que hi ha damunt de l’escenari, el que sent el músic en aquell moment. A vegades quan ensenyo les fotos de concerts que a mi realment m’agraden els meus companys diuen que no parlen de música, i a mi ja em sembla bé.

Darrerament experimentes molt amb el blanc i negre amb les teves imatges. Què t’aporta?

M’agrada molt, però no em surt fer fotos en blanc i negre quan treballo amb el telèfon mòbil o penjo imatges a Instagram. Però quan m’hi poso més seriosament amb la càmera reflex o l’analògica ja ni em plantejo que la imatge pugui ser en color. Crec que no sé interpretar una foto en color. M’agrada, però no em diu massa cosa. Li manquen la textura o la calidesa que té una imatge en blanc i negre.

Gràcies al teu blog, podem veure que la càmera fotogràfica és indispensable en els teus viatges. Cada país ofereix fotografies diferents?

Sí, però m’estic acostumant a no voler obtenir res. Si vols anar a fer un viatge en què la fotografia sigui l’activitat principal, la gent que t’acompanya ho pot passar malament. I ara cada vegada més utilitzo el mòbil per no haver de treure la càmera, per una qüestió pràctica.

Parlant de viatges, vas quedar molt fascinat de la teva estada al Sàhara. De fet, crec que tens un projecte editorial d’aquella experiència. Què ens pots avançar?

El Sàhara és un gran disbarat que va cometre el Govern espanyol amb la complicitat d’altres governs europeus. Hi he estat tres vegades i quedes fascinat de la seva forma de vida, que sembla que no tenen res però ho tenen tot. L’última vegada que hi vaig anar va ser fonamentalment per fer fotografies, però en vaig tornar amb la sensació de no haver fet absolutament res i vaig deixar les imatges aparcades. La recuperació del projecte ha anat lligada amb el procés d’entendre la fotografia en blanc i negre. La idea és acabar editant aquest material en un llibre.

L’any passat vas fotografiar les principals diades castelleres de la ciutat. Què busques en un món ja tan fotografiat com el dels castells?

Buscava fer alguna cosa diferent, però és molt difícil! Una cosa diferent la fa, per exemple, el David Oliete. En una diada volia buscar el sentiment, però crec que em vaig equivocar i vaig fer les fotografies en color. El món casteller és un bon escenari per buscar aquestes sensacions i, de fet, es podrien fer projectes més ambiciosos. El sentiment dels castellers no comencen quan arriben a la plaça ni s’acaben quan en surten. M’agradaria treballar-hi, però necessitaria temps, contactes i passar desapercebut. Quan faig una foto no necessito que ningú em molesti, no m’importa que passi la gent per davant. Dóna sensació de quotidianitat.

Veient la teva obra dóna la sensació que gaudeixes molt fent fotografies. D’una manera o d’una altra, les imatges acabes transmetent bon rotllo…

No és buscat, però potser tens raó. També fotografio temes que no són gaire espinosos. Si vas al Sàhara també pots fotografiar misèria, però, si ho fas, com a mínim que tingui un significat, que sigui explicatiu.

Fa poc explicaves al teu blog que l’Iphone t’ha obert “tot un món d’immediatesa i possibilitats creatives encara per acabar de descobrir”. L’aparició dels telèfons intel·ligents ha estat una revolució per a la fotografia?

Sí, com també ho ha estat el fet de poder compartir una fotografia a Internet i que la gent te la pugui comentar a l’instant. Ara bé, tots podem fer fotos, però intentar transmetre alguna cosa més ja és més difícil, i hi ha gent que ho fa a la perfecció. Però sí que ha estat una revolució, perquè és un instrument amb el qual la gent es pot donar a conèixer amb una inversió mínima. I, a més, pots descobrir molta gent i molt bona.

Jordi Suriñach